És la comparació eterna entre les dues grans capitals de l’estat. L’admiració cap a Barcelona, que va marcar bona part de la segona meitat del segle passat, ha deixat peu una primacia madrilenya, que molts catalans no es reconeixen. El mateix Gerard Piqué, gens sospitós de dèficit de catalanitat, ho reconeixia en unes espontànies declaracions fa pocs dies, que han revifat el debat.
El problema és que el diagnòstic no és clar, i sobretot és difícil perquè està enverinat per la perspectiva política. L’independentisme sempre veurà a Madrid tots els seus mals i cap virtut, i a la inversa, els qui a Catalunya són partidaris de la unió veuen a Madrid les virtuts que Barcelona ha perdut aquests últims anys. Però encara hi ha l’altre eix entre gent de dreta i progrés, perquè a Madrid governa el gran estendard del PP, Isabel Díaz Ayuso, i a Barcelona Ada Colau, que concita les ires d’un ampli aspecte electoral.
El País, en la seva edició de diumenge passat, publicava una àmplia comparativa, encara que presentava algunes limitacions perquè es quedava, en alguns casos, a la superfície de la dada i, en alguns altres, presentava un biaix estadísticament poc elegant. Per exemple, Barcelona té millor esperança de vida que Madrid, però, utilitzant en el cas de la capital de Catalunya dades del 2018 i ometent les del 2020, que corresponen a l’excés de mortalitat provocada per la pandèmia.
Per això des de Converses hem pensat que podia ser útil una mirada més atenta, que comencem avui, amb dades de caràcter econòmic.
La renda per persona de totes dues ciutats, que determina les condicions de vida, és molt similar. La mitjana se situa en els 16.386 euros en el cas de Barcelona i 16.700 a Madrid, referit al 2018. Si, en lloc de fer l’examen a escala individual, ho fem per llars, fent-ho equivalent a la família, encara que no sigui exactament allò mateix, aleshores la diferència a favor de Madrid creix sense arribar a ser considerable: 42.283 euros si escau, per 39.557 euros en el cas de Barcelona.
Tanmateix, una diferència significativa la trobem en la desigualtat. Madrid és clarament més desigual que Barcelona; és a dir, la diferència entre la renda més elevada i la més baixa, la distància entre totes dues, té més magnitud. Això ho expressa de forma sintètica l’Índex de Gini que va de 0 a 100 punts, com més gran és més desigual és l’àrea observada. En el cas de Madrid és de 38,54 per 36,23 en el cas de Barcelona. Més de 2 punts de diferència en aquesta escala denoten ja significació. Cal afegir que, d’acord amb les dades d’aquest índex, les dues capitals presenten més desigualtat que la mitjana espanyola, que se situa en el 33.
Aquestes diferències també es perceben si considerem els ingressos per unitat de consum menor del 60% de la mitjana, que és lindicador de pobresa relativa, o risc de pobresa. Per a Madrid és de 17,08%, mentre que per a Barcelona se situa al 15,44%. A l’altre extrem, el percentatge de població d’ingressos pel mateix concepte és superior al 200% de la mitjana; és a dir, que tripliquen els ingressos de la mateixa. A Madrid correspon a una quarta part de la població el 25,37%, mentres que a Barcelona no arriba, el 24,59%. Aquest seria el perfil estilitzat de la situació econòmica, lleugerament més favorable a Madrid, però també amb una desigualtat lleugerament superior.
La segona part de la qüestió és com ens ha anat després de la covid, i aquí el resultat sí que és contundent i favorable a la capital espanyola perquè el PIB del 2020 en relació amb el 2019 va caure un 13,81% a Barcelona, mentre que només ho va fer un 9,62% a Madrid. Per tant, la ciutat comtal surt del període més dur de la pandèmia amb un handicap important que, si no se supera, accentuarà a favor de Madrid la diferència entre les dues capitals.
Loading ...
