Josep Pla va fer el seu primer viatge a Nova York el 1954, i en seguirien d’altres en anys posteriors. Va veure les il·luminacions nocturnes d’aquells gratacels i l’sky line lluminós d’aquella immensa capital quan encara a l’Europa de la postguerra mundial no era freqüent, i molt menys a la paupèrrima Espanya de l’època. Observant Nova York des del riu Hudson, amb el to sorneguer que el caracteritzava va preguntar: “I tot això. Qui ho paga?”.
La pregunta es pot aplicar avui a Espanya. El Govern del president Pedro Sánchez ens sorprèn quasi cada dia amb anuncis d’aportacions de diners per un assumpte o un altre, per a uns sectors socials o uns altres, per a tapar un forat en un altre camp o per a quelcom sobrevingut, per a uns objectius o uns altres ben diferents. Sembla que té una caixa amb reserves infinites.
En els darrers anys hi han hagut motius de pes per a realitzar despeses extraordinàries, on el menys important havia de ser mirar els costos. S’havia de fer, fossin quins fossin. Només cal recordar la pandèmia de la covid i els seus efectes, que ha significat despeses multimilionàries, però que ningú dubta que s’havia de destinar el que fes falta a les vacunes per prevenir la malaltia o als ERTO per no deixar en la misèria a milions de persones. En les darreres setmanes, un altre exemple de despesa imprevista i inevitable encara que sigui més local, l’erupció del volcà Cumbre Vieja a l’illa de La Palma, exigirà destinar recursos importants per tal d’ajudar als damnificats i contribuir a posar bases econòmiques sòlides pel futur de l’illa. Tot això no es posa en qüestió. Però la línia del Govern Sánchez va molt més enllà, amb continus anuncis de més i més despeses.
Hi ha governs que tendeixen a gastar, gastar i gastar. La majoria dels que així actuen són d’esquerres. Forma part del seu ADN. Després presumeixen de què han fet tal cosa o tal altra, però resulta que els governs que els segueixen quan aquells són desbancats es troben amb la caixa buida i un enorme dèficit i es veuen obligats a polítiques restrictives per a posar en ordre els comptes, i començar a refer el pastís perquè després pugui ser novament repartit.
Les institucions públiques són com les famílies. Gastar és fàcil. Tots podríem disparar les nostres despeses sense trencar-nos gaire el cap. El problema està en com incrementar els ingressos. Analitzar aquells que el Govern Sánchez inclou en el projecte de pressupostos fa pensar que falta realisme, ja que dona per suposat un increment de l’activitat econòmica que és difícil que s’assoleixi. Més encara amb els preus energètics disparats i la inflació desfermada, i tenint present l’alerta d’organismes internacionals i del Banc d’Espanya que redueixen les previsions de creixement.
És innegable que el president Sánchez és hàbil. Utilitza els números com vol, amb la seguretat que encara que no es compleixen les previsions o no arriben algunes de les possibles ajudes ningú se’n recordarà ni demanarà responsabilitats.
Entre les despeses anunciades pel president Sánchez i ben publicitades per la majoria de mitjans de comunicació hi ha una sèrie de donacions governamentals personalitzades. Algunes clarament clientelars. M’hi fixaré en una de volum econòmic global relativament menor respecte a moltes altres anunciades, però que és especialment significativa perquè demostra quin esperit mou als que governen. La donació de 400 euros als joves perquè els puguin gastar en “cultura”.
Definir què és “cultura” cada cop és més difícil, perquè avui diuen que ho és tot: la gastronomia, tots els esports des dels majoritaris fins a l’aixecament de pesos o l’skate, la història, les llengües minoritàries, les formes de vestir siguin tradicionals o de moda, els grafitis més inversemblants amb parets brutes, els cartells, l’atenció als animals…
Un gran drama és que hem perdut el sentit profund de la cultura. Quasi ningú dels que fan “cultura” tenen en compte allò que ens deixen els clàssics, que els ingredients de la cultura són buscar la veritat, el bé i la bellesa.
Però el Govern no fa distincions en si s’eleva o no a la persona. Simplement dona 400 euros als joves que tenen divuit anys. Mesura evidentment dirigida a comprar adhesions i potser vots en futures eleccions. Però, el que és més greu, és acostumar aquest jovent a què els regalin les coses, incloses les no imprescindibles.
D’això se’n diu “fomentar la cultura de l’esforç”, “promoure la iniciativa”, “estimular el mèrit”.
Loading ...
