L’InformeCat 2021 de la Plataforma per la llengua assenyala que des del 2005 s’han perdut mig milió de parlants habituals del català. I no només això, sinó que un 41,7% dels enquestats considera que la Generalitat de Catalunya protegia més el català abans del procés independentista, per un 30,9% que opina que ara la protecció és superior, i un 15,3% que creu que ho fa igual que abans.
Hi ha, per tant, una percepció social important que coincideix amb l’apreciació objectiva sobre la reducció de catalanoparlants habituals. No és un fet estrany. L’independentisme ha comportat l’oblit de la política de les coses, entre elles la de l’impuls al català. I també ha significat una radicalització en les posicions, de manera que la catalanitat, per a una part de la població contrària a l’independentisme, és ara percebuda com a negativa quan fins a principis de segle aquestes mateixes persones consideraven que conèixer i parlar el català i tenir en consideració la seva cultura era positiu.
És una conseqüència més de la feblesa social de l’independentisme i la polarització que comporta. A diferencia d’altres llocs per als quals la llengua és un factor secundari, com pot ser el País Basc o Irlanda, Catalunya pren consciència de la seva necessit t d’autogovern amb la finalitat de preservar la seva llengua, cultura, dret propi i tradicions. Tot això, la dinàmica independentista, tal com està formulada, ho ha malmès, de la mateixa manera que ha degradat la qualitat del govern de la Generalitat, ha paralitzat institucions, ha destruït el prestigi del Parlament davant tota la col·lectivitat catalana i ha fet malbé la més important estructura d’estat que tenia, que era la policia.
Hi ha un error de fons en el plantejament independentista que és la sobrevaloració pel que fa a la seva implantació en la societat catalana i les conseqüències d’aquest fet en les actituds dels ciutadans i particularment en el cas de la llengua.
Aquesta dinàmica és observable en la paradoxa de la discussió sobre la llei de les plataformes digitals. ERC ha rebaixat la seva posició política a una proposta tan de mínims que ni tan sols satisfaria per si sola a l’antiga CiU. Donarà el seu vot decisiu als pressupostos a canvi que es reguli l’ús del català a les plataformes. Però aquesta exigència seria innecessària si la consciència social a Catalunya que Netflix, HBO i les altres plataformes sobre la necessitat d’utilitzar també el català fos important, perquè en definitiva es mouen estrictament per raons de mercat.
El que passa és que aquesta pressió social no existeix. El consumidor català accepta de bon grat que tota la producció sigui en llengua castellana i no s’enregistra cap moviment social ni polític de demanda sobre aquestes plataformes. En altres termes, hi ha una part important de persones que voten independentisme, però alhora hi ha una inhibició social insòlita en la història del catalanisme pel que fa a la reivindicació popular de la llengua i la cultura. És una pèssima combinació per al futur del nostre país.