El document del Cercle d’Economia Barcelona i Catalunya: és necessari i urgent un model compartit de prosperitat és d’una duresa insòlita amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Un fet que es veu accentuat perquè explícitament aquesta important entitat havia donat suport a Pere Aragonès. És un signe del deteriorament ràpid del nou govern que no té, però, el principal factor de desgast en les seves circumstàncies externes, sinó en el seu propi interior.
Ara amb els nous pressuposts generals de l’estat, Catalunya rebrà una inversió molt important, però amb el programa polític del govern a la mà això és poca cosa perquè és només autonomisme si no va acompanyat d’altres guanys polítics, cosa que seria d’esperar perquè en realitat la continuïtat del govern Sánchez reposa sobre els 13 vots d’ERC. La seva posició a Madrid és decisiva. D’aquí que des de la lògica independentista aquest sigui el moment, abans de l’aprovació dels pressupostos, de posar sobre la taula l’amnistia i el referèndum. Si no ho fa ara, no ho podrà fer mai, perquè difícilment es repetirà una situació tan favorable.
El més intrigant del cas és que aquest “momentum”, que sempre cerca l’independentisme, ara que es produeix es mira cap a una altra banda. Resulta incomprensible, excepte si s’introdueix en l’anàlisi la hipòtesi que realment ningú cerca la independència, sinó que aquesta és un eslògan per anar traient vots i anar vivint. La taula de diàleg en el futur no serveix absolutament per a res amb els pressupostos aprovats. Es pot pensar que potser és massa fort reivindicar l’amnistia i el referèndum, però en tot cas és el que sempre ha afirmat Aragonès. Però si això no es fa, almenys que s’utilitzi la força política per aconseguir algunes peces que realment siguin importants pel nostre futur.
I en aquest terreny n’hi ha dues que són fonamentals. Una és que Sánchez assumeixi un compromís concret per establir el nou finançament, que porta anys de retard. L’altra, el traspàs complet dels ferrocarrils, és a dir, de maquinària i personal, que no s’ha produït ni té perspectives que es dugui a terme. Si ERC dona els seus vots sense condicionar per cap d’aquestes quatre qüestions, es farà evident que el partit en realitat més que la defensa de la independència al que juga és a un bloc d’esquerres a Espanya. És, com ja va ser en un passat més llunyà, un partit republicà d’Espanya. I les actituds de tan escassa consideració per part de la Generalitat sobre el dia de la Hispanitat parlant de genocidi són escuma que a més tenen el gran inconvenient d’irritar de manera innecessària una part de catalans i a molts espanyols.
Que el govern de la Generalitat està fracturat és una evidència. Només cal constatar la divergent posició sobre una qüestió tan central com és l’aeroport de Barcelona. El vicepresident del govern proposa reemprendre el diàleg amb el govern espanyol i formula una possible solució, i l’endemà el president Aragonès el desmenteix. Ni tan sols parlen entre ells per posar-se d’acord abans de fer propostes.
Però, és que a més, si ERC du a terme la política autonomista amb els pressupostos de l’estat, com pot justificar JxCat el manteniment d’una aliança que segons la seva pròpia lògica en lloc d’avançar cap a la independència fa passos per reconstruir la política autonòmica? JxCat té l’avantatge i l’inconvenient de tenir un únic eix polític: la seva credibilitat independentista, encapçalada per Puigdemont. Si ERC l’arrossega, l’únic factor que dona sentit a la seva vida política es convertirà en irrellevant. En aquests moments de la pel·lícula, en aquest “momentum”, JxCat només té una carta. Posar sobre la taula de la negociació dels pressuposts l’amnistia i la independència i provar d’arrossegar ERC a aquesta posició. I si això no es produeix, trencar per aquest motiu el govern, anar a eleccions a Catalunya i provocar el retorn de Puigdemont amb tot el que això pot significar. Si JxCat no segueix aquesta via, farà cantó a ERC en el seu viatge cap a l’autonomisme.
Loading ...
