Collboni té molt difícil repetir com a cap de llista pel PSC a Barcelona. La raó fonamental és que no ha sabut diferenciar-se de Colau i les seves polítiques, manifestant així un dèficit de lideratge, que s’accentua pel fet que és el cap de llista del primer partit de Catalunya i que a més governa a Espanya. Aquest gran potencial al no haver estat explotat, l’afebleix com a possible candidat en les futures eleccions.
A Colau, que és alcaldessa gràcies als vots de Valls, qui ha abandonat l’Ajuntament, li estan explotant ara totes les seves deficiències polítiques.
En matèria d’habitatge, i al llarg dels anys que porta exercint com a alcaldessa, no ha aconseguit mai complir les seves promeses. La seva última gran decisió, la cessió obligada del 30% de les noves construccions per habitatge social, es troba ara escapçada per la nova llei espanyola sobre l’habitatge, que fa inviable o limita molt aquesta possibilitat i, a més, genera un cost no previst a l’Ajuntament. Què pensar d’una alcaldessa de la capital de Catalunya a la qual el seu propi partit que governa a Espanya li fa una llei que invalida una de les seves teòriques cartes importants?
Però, és que a més, el mal ja està fet. A Barcelona no es demanen llicències de construcció d’ençà que impera aquesta mesura, o bé aquestes són de molt petites proporcions que es veuen exemptes d’aquella exigència del 30%. A més, tot el sector de la construcció, inclosos els professionals, es troben revoltats per l’agressivitat municipal amb aquelles llicències concedides abans de la mesura que obliga a generar habitatge social en cada promoció. L’Ajuntament vol forçar, encara que no tingui raó legal, que els promotors igualment cedeixin pisos en aquelles condicions.
L’altre gran cavall de batalla ha estat el de la contaminació, i aquí la seva gran carta va ser la Zona de Baixes Emissions (ZBE). Amb la prohibició de circular ha aconseguit liquidar els cotxes vells i forçar a canviar-los per cotxes nous als seus usuaris o bé a utilitzar el transport públic. En teoria això ha generat una reducció de la contaminació, però vet aquí que les mesures de l’urbanisme tàctic i “anticotxe” de Colau han aconseguit multiplicar la congestió de la circulació amb el resultat d’elevar la contaminació. Balanç: estem on estàvem, la ZBE no ha servit de res i la contaminació de Barcelona és tan alta com abans de les actuacions de Colau.
Aquestes dues grans jugades polítiques, ambdues fracassades, tenen un element en comú que explica bé la mentalitat que impera en els que governen la ciutat: Colau i Collboni. Aquesta característica comuna és la de carregar els costos de les solucions en les esquenes dels ciutadans. La manca d’habitatge social, que és una responsabilitat pública, la volen fer pagar als promotors immobiliaris perquè aquesta i no altra cosa és la solució de destinar el 30% a habitatge social. Hi ha en aquest punt una important vulneració dels drets de la propietat.
El fet que la mesura tingui una intenció social no permet justificar-ho tot, i menys encara escórrer el bulto de les responsabilitats públiques en matèria d’habitatge. Tres quarts del mateix es pot dir del cas de la contaminació. Prohibeixen circular als vehicles, continuen fent-los pagar impostos, obligant d’aquesta manera a canviar-lo li vingui bé o no al ciutadà la nova despesa. Es fa sense cap mena d’ajuda per repartir-se els costos entre sector públic i ciutadans i d’aquesta manera es pretenia resoldre la contaminació. És molt fàcil govern amb aquest mètode, es tracta de dipositar la responsabilitat de les solucions sobre els ciutadans. Però, aleshores, per què necessitem els governants? Per què necessitem a Ada Colau i Jaume Collboni?
Loading ...
