Les relacions de la Generalitat de Catalunya amb el procés d’integració europea -és a dir, amb el que era abans la Comunitat Europea (CE) i avui és la Unió Europea (UE)- varen conèixer una època daurada durant els seus primers temps, particularment al llarg dels vint-i-tres anys de presidència de Jordi Pujol (1980-2003).
Això va ser així degut a una sèrie de circumstàncies. Factors clau foren l’europeisme declarat i genuí del president Pujol, la dimensió política del personatge i els moments històrics de preadhesió a la CE que es vivien.
El president acostumava a presentar-se com “un patriota europeu“. El seu europeisme va impressionar particularment l’Europa Comunitària l’any 1985, un any abans de l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), quan va desplaçar-se a Aquisgrà, capital de l’antic imperi carolingi, per a pronunciar una memorable conferència que va començar amb aquestes paraules:
“Vinc de lluny, dels confins de l’Imperi. Vinc de Catalunya, un país d’Espanya, situat entre els Pirineus i el Mediterrani. I he vingut a Aquisgrà per parlar d’Europa. Per parlar-ne justament en el moment en què Espanya està a punt d’entrar a la CEE. Que un ciutadà espanyol, per tant un perifèric en l’Europa política actual, vingui a Aquisgrà, la vella capital de Carlemany situada en el cor mateix de la primera Europa dels sis, és un acte d’una gran dimensió, àdhuc d’una gran solemnitat. Voldríem que -ni que fos modestament- fos també un acte d’utilitat per a Europa. Jo sóc el president del Govern autònom de Catalunya que en aquest moment d’incorporació d’Espanya a la CEE he volgut venir, en nom del meu país, a expressar aquí, a la nostra antiga capital, la nostra joia, la joia de tornar a casa”. El discurs va acabar amb una ferma declaració d’intencions europeista: “Volem construir un país, el nostre. I desitgem participar, modestament, en la construcció de tot Europa. L’antiga Marca Hispànica que avui es reincorpora a això que podríem anomenar Kerneuropa (el cor d’Europa), ho fa amb la ingènua petulància de creure que pot aportar quelcom a la pàtria europea. Catalunya ha volgut avançar-se, tornar a Aquisgrà per refermar la seva voluntat de contribuir a la construcció d’Europa“.
Aquell discurs estava impregnat d’una filosofia que va inspirar la política europeista de la Generalitat durant un quart de segle. Era una filosofia sustentada pels següents pilars: origen carolingi de Catalunya amb la Marca Hispànica; Aquisgrà, capital de Carlemany, com a l’antiga capital de Catalunya; Catalunya és un país a construir després de la llarga nit del franquisme; Catalunya, un país d’Espanya i un país europeu de soca-rel; un país que, amb modèstia i amb humilitat, aspira a ser d’utilitat per a Europa; que vol servir a la tasca enorme que suposa la integració europea; que creu que pot aportar quelcom a la pàtria europea i vol ser proactiu a Europa; que està molt content de tornar a casa, que això és el que significa tornar a Europa per als catalans, a través de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea.
Les paraules del president Pujol pronunciades a Aquisgrà varen ser molt ben rebudes als llocs on ell volia fer diana. El seu admirat Ambaixador Alberto Ullastres -que quinze anys abans havia aconseguit firmar amb la Comunitat Econòmica Europea (CEE) un acord comercial molt ben negociat i beneficiós pels interessos d’Espanya fins que va arribar el moment de l’adhesió a la CEE l’any 1986- li va comentar que amb aquella filosofia europeista Catalunya arribaria lluny en les seves relacions amb l’Europa Comunitària, car “vostè i jo sabem perfectament que Brussel·les és com l’alberg espanyol, en el que cadascú hi troba el que hi aporta“.
Al començament del seu mandat, el mes de maig de 1980, el president Pujol havia deixat ben clar que “adaptar les estructures a Europa“ seria una qüestió prioritària per al seu govern, i que caldria treballar, preparar-se a fons i sembrar abans de rebre recompenses europees. Iniciatives europeistes d’envergadura per part de la Generalitat varen arribar immediatament. L’any 1980 es decidia crear un Grup de Treball Generalitat-Secretaria d’Estat de Relacions amb la Comunitat Europea i organitzar una Comissió mixta de seguiment de les negociacions d’adhesió d’Espanya a l’Europa Comunitària.
L’any 1980 es posaven en marxa els Cursos sobre les Comunitats Europees a Barcelona, en col·laboració amb l’Escola Diplomàtica de Madrid, sota la tutela d’Alberto Ullastres. L’any 1982 es va crear el Patronat Català Pro Europa, dedicat a la sensibilització, informació i formació europeistes a Catalunya de cara a la immediata entrada a la Comunitat Europea. L’any 1982 es varen presentar les conclusions d’un Llibre Blanc sobre l’impacte de l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea per a Catalunya. A través del Patronat, es varen començar a atorgar beques per realitzar estudis europeus als millors centres especialitzats del continent.
El president, el Departament de Presidència i la Secretaria General eren aleshores, tots tres, molt actius i proactius de cara a Europa. Una Direcció General d’Adequació a les Comunitats Europees coordinava la tasca europeista de tots els Departaments. El Patronat Català Pro Europa es va constituir com un consorci públicoprivat del qual formaven part, al costat de la Generalitat, Caixes d’estalvi, Universitats, Escoles de Negoci i Cambres de Comerç. Aquesta forma jurídica flexible i vinculada a la societat civil va permetre obrir l’any 1986 la primera Delegació d’un Govern autonòmic a Brussel·les, el de Catalunya, per davant del Govern basc, que va quedar en segon lloc per entestar-se en què la Delegació fos estrictament del Govern basc i no representativa de la societat civil basca.
El tripartit (2003-2010) va tancar el Patronat Català Pro Europa per convertir-lo en Patronat Catalunya Món. En un acte al Palau de Pedralbes de Barcelona, el vicepresident Carod Rovira -en presència de tots els directors que havia tingut el Patronat des de la seva fundació- va homenatjar la seva obra europeista al mateix temps que el clausurava. S’inaugurava un nou Patronat Catalunya Món, convertint l’antiga institució en un organisme d’abast global. Amb el pas del temps, el Patronat Catalunya Món s’acabaria convertint (2012) en el que és avui el Diplocat, Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, institució que fou cessada temporalment pel govern espanyol l’any 2017 amb motiu de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
El nivell actual de presència europeista horitzontal a l’administració de la Generalitat es concreta en una Direcció General dins del Departament d’Acció Exterior i Govern Obert, al costat dels especialistes sectorials situats en diferents Departaments.
La pèrdua d’oportunitats per a Catalunya al no disposar de la política i de “les estructures” europees precises, al llarg dels darrers temps, sembla evident. Barcelona no ha aconseguit, per exemple, la seu de tres agències europees que li interessaven, malgrat ser una candidata molt adient, segurament també per imperícia municipal afegida a les anteriors mancances. Són aquestes: Agència europea de seguretat alimentaria (amb seu a Parma, Itàlia), Agència Europea del medicament (amb seu a Amsterdam, Països Baixos) i la més recent HERA, Agència de salut de la UE per lluitar contra futures pandèmies (amb seu a Brussel·les).
El “procés“ ha consumit moltes energies polítiques i administratives els darrers anys i ha estat responsable de què la Generalitat passés gradualment del seu entusiasme europeista inicial a un europeisme cada vegada més crític, euroescèptic i a vegades fins i tot eurofòbic, en comprovar que ni des de la UE ni des dels seus Estats membres no arribava el suport desitjat al projecte secessionista. La posició de la UE ha consistit sistemàticament a recomanar que el conflicte català es resolgués en el marc de l’Estat espanyol, rebutjant sempre la unilateralitat i qualsevol il·legalitat.
S’ha viscut una època en què el president de la Generalitat era rebut pel president de la Comissió Europea -fins i tot pel seu màxim representant històric, Jacques Delors- pràcticament sense cita prèvia, tan fluides eren les relacions entre ambdós càrrecs. Un exemple paradigmàtic són les relacions que havia mantingut el president Jordi Pujol amb el president luxemburguès de la Comissió Europea, Gaston Thorn, amb segona residència a l’Empordà. Gaston Thorn va donar bons consells a Catalunya durant el seu mandat. Per exemple, va aconsellar que Catalunya sortís de l’Associació de regions europees de tradició industrial i fundés una nova associació amb regions innovadores i punteres com Baden Württemberg, Rhone-Alpes i Llombardia, que es va acabar formant amb la denominació de “Els quatre motors” d’Europa.
Durant els darrers temps els contactes entre la Comissió i representants de la Generalitat han sigut més aviat escassos i de baix nivell. Catalunya hauria d’haver estat, per exemple, capdavantera en col·laborar amb la Comissió Europea de cara a recuperar una governança europea més comunitària i menys intergovernamental, que és la que ha predominat aquests darrers anys a la UE, especialment després de la Gran Recessió de 2008. El mètode intergovernamental afavoreix les relacions directes de la UE amb les administracions centrals dels seus Estats membres, en detriment de les entitats subestatals o regionals.
No s’han aprofitat les oportunitats que la normativa vigent proporcionen a les regions europees de participació en el procés decisori europeu, car s’ha preferit estar a l’espera del que podria oferir més endavant una hipotètica independència.
La presència catalana a les instàncies de cooperació entre regions europees s’ha afeblit, com l’Euroregió (regions franceses i espanyoles), l’Associació de Regions d’Europa, la Comunitat de Treball, dels Pirineus, la ja citada dels “Quatre Motors d’Europa“, l’Associació de regions europees amb capacitat legislativa o el Comitè de les Regions de la UE, etc.
Tot sembla indicar que caldria retornar a un tipus de política europeista que fos prioritària entre el conjunt de les existents i que respongués a un esperit i a una filosofia inspirats als que va tenir la Generalitat durant els seus primers temps, amb els que totes les parts interessades -Catalunya, Espanya i la UE- hi sortien guanyant.
*****************************************************
(*) Víctor Pou va ser el primer director del Patronat Català pro Europa i el primer director general d’Adequació a les Comunitats Europees de la Generalitat de Catalunya, Coordinador del Grup de Treball i Comissió mixta Estat-Generalitat per al seguiment de les Negociacions d’Adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees, director dels Cursos sobre les Comunitats Europees a Barcelona.
No s’han aprofitat les oportunitats que la normativa vigent proporcionen a les regions europees de participació en el procés decisori europeu, car s’ha preferit estar a l’espera del que podria oferir més endavant una hipotètica… Share on X
4 comentaris. Leave new
Discurs del nostre President per enmarcar i difondre. Em temo que la Espanya profonda no ho entendrant. “No se hizo la miel para la boca del asno “ sens dubta es visió de un gran home d’estat.
Molt bé! No en va está escrit per un dels pioners, junt amb Francesc Granell, a moures per les institucions europeas des de finals de la decada de 1960. I, el tema catalá, com europeus que som des de l’origen del temps, caldrá resoldre’l dins de l’Unió Europea!
Benvolgut doctor Pou,
Veient una Catalunya tan esgavellada, en el quart lloc de les Autonomies, amb una Economia que es desinfla, i una manca total d’esperit patriòtic, no creu que ja és el gran moment per a activar el sistema FEDERALISTA, no tan sols a Espanya, sinó a totes les regions europees que
se senten perjudicades per Governs centralistes, autoritaris, ignorants i, sobretot, corruptes ?
Vostè coneix molt bé aquest tema, i sap prou bé que amb la ridícula Independència no podrem arribar mai a res. No soc expert en Política, perquè no m’agrada, més no creu que tinc raó ?
Sisplau, prepari un bon Pla d’Atac immediat a la UE, que la veig mig adormida, faci contacte amb les 4 o 5 Autonomies que acceptarien tot seguit el Federalisme, i posi tots junts a treballar
per aconseguir, tot d’una, la vertadera Democràcia, el ressorgiment de l’Economia europea, i la
protecció de les Races i Cultures de la UE. Considera que podria ésser una possibilitat ?
Francesc
Intueixo que la defunció del Patronat pro Europa, té a veure amb que la paternitat va ser convergent i no socialista ( a qui hom suposaria també federalista)