En aquests moments tres països d’Europa central, a més, estretament relacionats, presenten per raons diferents una situació de crisi. La menys greu, perquè respon a l’alternança democràtica derivada de les eleccions, es dona a Alemanya. Però aquest fet de normalitat, l’accés al govern de la “coalició semàfor”, encapçalada pel social demòcrata Olaf Scholz amb liberals i verds, té com a contrarelat una profunda la crisi en el si de la CDU que pot comportar la dimissió de l’actual president i candidat derrotat Armin Laschet, que tindria molt a veure amb un debat de la seva identitat profunda, perquè els mals resultats fan aflorar aquesta inquietud que es pastava des de fa anys, però que els èxits de Merkel endormiscaven. Alhora, també pot provocar una revisió de les relacions de la fórmula d’èxit de l’aliança amb la CSU bavaresa sense la qual l’estabilitat alemanya difícilment hauria existit.
Institucionalment és, però, més greu la crisi a la veïna Àustria, on l’oposició demana la dimissió del canceller Sebastian Kurz pels delictes de corrupció i suborn dels quals l’acusa la fiscalia. Evidentment, el canceller més jove d’Europa, només 35 anys, ho refusa i argumenta la presumpció d’innocència. El seu partit i els ministres, el partit popular austríac, equivalent a la CDU alemanya i, per tant, democratacristià, li dona suport, i els seus aliats al govern, els verds, mantenen una actitud expectant. Però, és evident que la crisi és important i està oberta. Pot ser que el canceller aguanti, però també es podrien produir unes noves eleccions que obririen un escenari d’incertesa.
Però amb tot, la crisi més greu perquè afecta la UE ve de Polònia i no de l’àmbit jurídic, sinó del poder judicial perquè el Tribunal Constitucional de Polònia acaba de dictaminar que no totes les decisions de l’àmbit de la UE tenen supremacia sobre les decisions que pugui adoptar Polònia, i d’aquesta manera qüestionen que el tribunal europeu sigui superior a la justícia polonesa en tots els casos. Els jutges polonesos assenyalen que els articles 1 i 19 del Tractat de la UE són incompatibles amb la Constitució polonesa, “perquè no pot ser que un estat sobirà i democràtic” accepti que la UE tingui la seva paraula en àmbits quines competències no els hi corresponen. La sentència deixa assentat que el principi de primacia de dret de la UE no és incompatible totalment amb la Constitució polonesa, però sí amb els límits que estableix la sentència que, d’altra banda, estan dotats d’una certa elasticitat.
El que ve a dir als jutges és que la UE o la seva primacia judicial, no pot aplicar-se a allò que no són clarament competències que corresponen a la mateixa UE. Seria el cas per exemple de la legislació sobre el matrimoni, per assenyalar un dels punts de conflicte en relació amb el matrimoni homosexual. La UE no té competències sobre aquest règim civil, però pressiona contínuament perquè totes les legislacions homologuin aquella nova figura matrimonial.
Cal dir que no és el primer qüestionament d’aquest tipus per part de tribunals dels estats membres. La més alta instància jurídica alemanya ja ho va fer i va acusar la justícia europea d’extralimitar-se en les seves funcions, com també ho va fer la justícia txeca, però la qüestió no era tan global i concreta com la que es dona amb Polònia, que posa en risc la continuïtat de la seva permanència.
Darrere de tot plegat hi ha una ficció: que la cultura política i moral dels estats membres de la UE és homogènia. No és així, i aquestes discrepàncies, que eren pràcticament inexistents en el segle XX, s’han accentuat en l’actual tercer mil·lenni per la deriva ideològica impulsada per la nova cultura liberal i de la post esquerra, de la perspectiva de gènere. El precedent del Brexit, tot i tenir unes característiques específiques -tots els problemes les tenen-, té molt a veure amb aquestes diferències de visions profundes entre els governs i les societats dels diferents països.
Evidentment, Polònia és la part més feble de l’equació, sobretot per la importància dels fons econòmics que rep, però és també evident que la UE no pot fomentar la seva unitat en comprar voluntats amb diners. Però tot i ser el més dèbil, no vol dir que la seva sortida sigui un fet que no causés un trasbals profund, potser irremeiable, a la UE. Primer pel seu impacte sobre altres països de Centreeuropa, Txèquia, Eslovàquia, Hongria. Segon, perquè Alemanya té bona part de la seva economia situada en l’àmbit polonès; és el seu pati de darrera industrial, i una barrera aranzelària seria demolidor per a l’economia alemanya. I tercer, perquè després de la sortida del Regne Unit, un nou afer d’un país gran com Polònia, és el cinquè de la UE, representaria una ferida difícil de guarir.
Loading ...
