Per segona vegada el Tribunal Constitucional qüestiona l’actuació del govern Sánchez durant la pandèmia. Si ho va fer fa tres mesos amb la declaració de l’estat d’alarma, ara el ple del TC ha deixat sense efecte l’acord de la mesa del Congrés de 19 de març del 2020 que va suspendre l’activitat parlamentària.
Amb la majoria de PSOE i UP que té en aquest òrgan, van decidir suspendre les preguntes parlamentàries, les respostes del govern, la petició d’informes i la presentació d’esmenes a projectes i proposicions de llei. En definitiva, va tancar el Parlament. Per què una minoria en la cambra sobrarepresentada a la mesa deixava sense funcionar la instància representativa de tots els ciutadans i bloquejava el poder legislatiu? Era una exhibició d’autoritarisme parlamentari.
Ara la sentència considera que s’ha vulnerat el dret fonamental de participació política. Cal dir que el recurs que ha fet possible aquesta sentència el va presentar Vox. Es produeix així l’aparent paradoxa que un grup al qual titllen d’extrema dreta ha estat el que ha fet possible la restitució formal, que no real, perquè els fets ja han passat del funcionament democràtic.
La sentència, però, no és per una àmplia majoria, perquè 4 dels 10 membres del TC han votat en contra, considerant que hi havia raons de força major. No és una dada tranquil·litzadora aquesta, perquè l’últim que s’ha d’impedir és el funcionament del legislatiu, perquè en definitiva és l’organisme de control i garantia democràtica que té el país. Es poden prendre mesures de precaució, com és lògic, però no tancar-lo i barrar-lo com es va fer.
També resulta preocupant l’argumentació de la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, que davant la sentència ha emès un comunicat que diu que va actuar complint “les instruccions de les autoritats sanitàries en una situació de pandèmia”. No és admissible que la presidenta del Congrés assumeixi que rep instruccions d’una instància executiva per molt sanitàries que siguin, perquè obre la porta a un precedent nefast. Si el Parlament ha d’obeir a una instància executiva i aquesta és sanitària, també l’ha d’obeir si és militar o governativa en situació de conflicte greu? No està el Congrés dels Diputats per sobre de tot àmbit executiu i és plenament sobirà en les seves decisions? Si aquest aspecte de la democràcia no es garanteix, i a Espanya és evident que no s’ha fet, la democràcia és una entelèquia. I encara ho és més considerant el retard amb el qual funciona el TC.
No pot ser que qüestions tan decisives com aquesta es produeixin mesos i mesos després que els fets s’han produït i han tingut un efecte irreparable. El TC s’ha convertit en una instància burocràtica que degrada el funcionament de la democràcia, perquè el poder executiu actua coneixent aquesta dilació que pot durar anys. Només cal veure com el recurs contra la llei de l’avortament porta 11 anys congelat al TC. Un escàndol que tard o d’hora acabarà a Europa i constituirà una taca més per a la justícia constitucional espanyola, per la seva incapacitat de funcionar d’acord amb el que és la seva missió, que és garantir precisament que no es prenen mesures contra la més alta norma del país.
El govern ja actua comptant amb aquest fet i no té empatx amb què es tramitin normes que quedaran parcialment o totalment derogades, perquè són escandalosament contràries a la carta magna. És per exemple el cas de la proposta de llei orgànica promoguda pel PSOE que vol modificar el Codi Penal per penalitzar amb presó a les persones que en l’actualitat se situen en la proximitat de les clíniques avortistes resant o repartint fulletons. Aquesta modificació vulnera clarament els drets de manifestació i de lliure expressió, però si s’aprova el temps d’intervenció del TC li haurà donat marge sobrat per actuar amb el propòsit que persegueix ,que no és altre que el de la intimidació.
També a Catalunya es produeixen fets al Parlament que degraden la democràcia. Ja va passar amb els fets d’octubre, quan una majoria no qualificada va deixar sense efecte l’Estatut aprovant les lleis de desconnexió, que òbviament no van tenir cap significat pràctic. Ara es reprodueix un altre cas extrem perquè una majoria formada pels independentistes, el PSC i els comuns persegueixen castigar amb la intervenció del diputat de Vox, Ignacio Garriga. El poden sancionar amb 11.000 euros o deixar-lo sense acudir a la cambra durant un període de temps. l la raó radica en la seva intervenció de rèplica al president Aragonès en el debat anual que es va fer fa pocs dies. Garriga va referir la nacionalitat dels presumptes autors de diversos delictes comesos els últims dies, significant la seva condició marroquina i algeriana.
La CUP ja ha considerat d’entrada que el fet de vincular delictes amb nacionalitats era una criminalització, i a partir d’aquest fet s’ha desencadenat l’actual situació. Es pot estar o no d’acord amb les interpretacions de Garriga, però en cap cas es pot negar el dret a plantejar-les. És perfectament legítim diagnosticar que hi ha una relació entre immigració, o determinats tipus d’immigració, i delinqüència. I si això s’ha de poder fer a la societat, encara més en el Parlament. El fet que aquesta associació d’idees es pugui considerar injusta o sense suficient fonament, no pot impedir la llibertat d’expressió de formular-la. Quan s’intenta callar, i encara més si és al Parlament, aquest tipus de raonaments, aplicant la censura, s’està fent dues coses molt negatives per a la democràcia. La primera, considerar als ciutadans com a menors d’edat que no poden treure conclusions pel seu compte, i segona, limitant un dret fonamental sense el qual la democràcia no és possible.
Una vegada més ens trobem davant d’una pràctica asimètrica dels drets. Si qui obre la boca pertany a la majoria, no ja governamental sinó culturalment hegemònica, que incorpora als socialistes i a Podem, poden dir de tot i contra tot i de la manera que vulguin. Però si l’opinió pertany als exclosos d’aquesta hegemonia, la repressió sempre està a la volta de la cantonada.
Tot plegat és massa preocupant per romandre tranquils.
Loading ...
