Ja ho vam anunciar el 22 de setembre, el govern vol tornar a provar sort, i serà la novena vegada des del 1980 que intenta que s’aprovi una nova llei electoral per a Catalunya. En realitat és clar que, sobretot, la iniciativa pertany a ERC, més que a JxCat. I caldrà veure en el desenvolupament parlamentari el grau d’identitat sobre aquest tema dels dos partits. Perquè ara ERC no només és la primera força política a Catalunya, sinó que a més té una important presència a l’àrea metropolitana de Barcelona, fet que marca una clara diferència amb els seguidors de Puigdemont.
És lamentable que després de tants anys Catalunya no tingui una llei electoral pròpia. És l’única autonomia que presenta aquesta carència. Constitueix una gran contradicció que, volent configurar un estat propi amb una Constitució al mateix temps, ni tan sols siguem capaços de posar-nos d’acord en la llei electoral.
Per aprovar-la es necessita una majoria qualificada de 2/3, que vol dir 90 dels 135 diputats. Aquesta garantia és lògica per evitar que la llei sorgeixi d’una simple majoria. És el mateix quòrum que es necessita per modificar l’Estatut d’Autonomia, cosa que, per cert, l’independentisme es va passar pel forro quan van acordar les lleis de desconnexió per una majoria absoluta pelada. El Parlament disposa de molt material dels precedents anteriors. Hi ha els treballs duts a terme de la vuitena i la desena legislatura, així com el treball de l’any 2007 del grup d’experts. Però tot això, importa poc si no es posen d’acord en els criteris. I sobre aquest punt els ciutadans hauríem d’estar molt atents perquè hi ha dues maneres d’enfocar aquesta modificació legal.
Una, des de la lògica dels partits i veure com es distribueixen els escons en funció del nombre de vots, mantenint les llistes tancades bloquejades com ara o no. Cal fer observar que el desbloqueig, per l’experiència europea, canvia molt poc les coses; no altera la partitocràcia, en la qual cada oligarquia que mana en els diferents partits ordena els diputats d’acord amb les seves preferències, i l’elector se’ls empassa amb independència de quina sigui la seva qualitat. La possibilitat de marcar una preferència per una persona o altra canvia poc, perquè l’elector desconeix les virtuts de la gent que figura a la llista.
L’altra opció que cal aconseguir és que el nou sistema electoral empoderi l’elector perquè aquest pugui escollir directament el diputat de la seva circumscripció. Així l’elegit sap que el seu futur està en mans dels electors i no de la cúpula del partit, i l’elector sap que té una persona amb noms i cognoms a qui acudir. Per aplicar aquest sistema és necessari, però, introduir una correcció perquè la legislació estatal, i és una bona mesura, obliga que el sistema sigui proporcional, i si només es practica l’elecció d’un diputat per circumscripció el mètode deixa de ser-ho.
La solució ja està inventada i la més clara i senzilla és la que apliquen amb èxit des de l’inici de la República Federal Alemanya, que combina les circumscripcions uninominals, que porten el 50% dels diputats, amb una segona elecció que cobreix l’altre 50% i que es fa per llistes de partit. D’aquesta manera en el parlament hi ha uns diputats elegits directament pels electors, la meitat, i uns altres elegits de forma semblant a com ara es produeix en les eleccions al Parlament de Catalunya. Hi ha elecció directa i proporcionalitat.
La dimensió de la circumscripció en la qual s’elegeix la llista determina el major o menor grau de proporcionalitat. Si la llista fos única per a tota Catalunya, la màxima s’assoliria a Barcelona, i això afavoriria clarament la ciutat i la seva àrea metropolitana, i deixaria molt afeblida la resta de la representació territorial. L’altra és que la llista sigui bé per a les 4 circumscripcions actuals, o bé per les vagueries.
Però en tot cas el que és decisiu per empoderar els ciutadans i limitar la partitocràcia és que puguem elegir directament els nostres diputats. Aquesta opció, lligada a la introducció de la revocació del president per referèndum com una possibilitat a partir dels 2 primers anys i previ obtenir un determinat nombre de signatures que ho avalin, seria una altra mesura que posaria fi a la política autista de Catalunya. La revocació del president per referèndum no és un fet insòlit. Fa poc es va produir en el cas de l’estat més gran i important dels EUA, Califòrnia, que ho recull en la seva legislació i que va acabar amb la victòria del governador al qual intentaven revocar.
Loading ...
