El Consell de Ministres d’aquest dimarts ha certificat que s’ampliarà Barajas amb un import de 1.600 milions i el Prat, per al qual es preveia una inversió de 1.200 milions, es quedarà fora. S’ha consumat així la ruptura que, de forma tan imprevista, s’ha produït entre el que semblava que era la iniciativa del govern espanyol compartida per la Generalitat. Ja abans del Consell els dos executius van descartar reprendre la negociació, i d’aquesta manera la possibilitat de reengegar el Prat queda d’entrada fora de joc.
Tot plegat ha estat una manifestació de falta de bona voluntat per part d’Aena i del govern espanyol, i d’escassa intel·ligència política en el cas del govern de la Generalitat. Aragonès ha demostrat poca talla en la primera qüestió realment important que se li posava sobre la taula. Es podia estudiar més a fons la qüestió de la zona litoral de la Ricarda, es podien considerar alternatives com la de desplaçar el vols low cost a Reus i Girona, com succeeix en la majoria de capitals europees en les quals aquest tipus de tràfic aeri no opera des d’aeroports centrals. Es podia reformar profundament tota la Terminal 2, avui d’escassa utilitat, per convertir-la en la receptora dels vols de llarga distància. Es podien millorar les connexions per ferrocarrils entre els 3 aeroports catalans més significants, enllaçar subterràniament la Terminal 1 i 2. Hi havia molta tela a tallar, que el govern espanyol no ha volgut ni entra-hi i que el català no ha tingut l’habilitat de posar sobre la taula, malgrat que és clar que l’opinió majoritària dels catalans està a favor de millorar i ampliar l’aeroport. Un 66% té aquesta posició, mentre que només el 24% s’oposa a ella a causa de l’impacte ambiental, segons l’enquesta de La Vanguardia.
Per si això no fos prou, la reunió entre governs i sindicats del passat dilluns, que ha estat vista amb indiferència des de Catalunya, ha certificat que no hi haurà un traspàs ple real de Rodalies. L’oposició dels treballadors de Renfe, que és total perquè temen que traspassada tota la competència i els llocs de treball, quan deixin de formar part de Renfe i passin a dependre de FGC, ha estat decisiva. Difícilment, per tant, cal recordar que la vicepresidenta segona Yolanda Díaz que té vara alta al govern en les qüestions sindicals, ens quedarem una vegada més sense poder gestionar les Rodalies.
El que sí que previsiblement es produirà serà una altra manera de pagar el servei de Renfe. El govern lliurarà els recursos a la Generalitat i aquests pagaran a l’empresa espanyola, en lloc de continuar amb el mètode actual, segons el qual és el mateix ministeri qui lliura els diners. Hi haurà una relació d’aquest tipus, però els serveis de tren continuaran depenent d’una instància aliena al govern de Catalunya. Encara és hora que Aragonès hagi d’obrir la boca sobre aquesta qüestió. Segurament, perquè funciona a cop de titular, i als diaris catalans se’ls hi ha passat per alt aquest important afer sindical.
La reflexió de fons és que si el govern català ni tan sols té força per aconseguir d’una vegada per totes la transferència dels serveis de Renfe i no és capaç d’emplaçar el govern de Sánchez a una negociació sobre l’aeroport, com ningú que no faci volar coloms pot imaginar que els convenceran perquè acceptin l’amnistia i el referèndum? Vivim sotmesos a una política de despropòsits.