Les dades que proporciona l’enquesta de La Vanguardia, publicada el diumenge 26 i el dilluns 27 de setembre, aporten dades interessants més enllà de la curiositat un pèl morbosa sobre la distribució d’escons al Parlament que, sense haver-hi eleccions en portes, és sempre una prospectiva molt imprecisa.
Les dades posen en relleu els dos greus problemes de la política catalana que la converteixen en un cas insòlit a Europa. El primer d’ells és que no hi ha relació entre governar bé o malament i la intenció de vot. Quan a Europa els governs estan cada vegada més abocats a canvis electorals per l’exigència dels ciutadans pel que fa a la seva gestió, a Catalunya hi ha una clara contradicció entre què es pensa sobre la gestió del govern i els resultats electorals.
Concretament, una gran majoria desaprova la seva gestió, un 58,5%, i només una minoria del 28,8% l’aprova. Malgrat aquest fet els dos partits que governen obtenen sumats quasi el 43% dels vots, molt per sobre de la població que considera que governen bé. Hi ha una diferència de 15 punts percentuals, que consideren que no es governa bé, però que continua votant el mateix. Mentre la política electoral no serveixi per exigir una bona governança, el país no pot anar bé.
Hi ha encara una segona qüestió també molt greu, perquè té com a resultat que el Parlament no expressi bé la realitat del país. En aquesta institució imperen els partits que tenen com a comú denominador el que es pot qualificar de progressisme de gènere, ERC, PSC, En Comú Podem, la CUP, que acumulen el 63% dels vots emesos i el 91 dels 135 escons. Una majoria aclaparadora que assenyala que Catalunya és d’esquerres. Però respon a la realitat aquest fet?
La mateixa enquesta ens dona la resposta: no. Les persones que es defineixen d’esquerres són només el 39,6%, lluny, per tant, d’aquella xifra tan hegemònica. Però és que fins i tot si afegim els que es declaren de centreesquerra, un grup en el qual molts dels seus votants de cap manera podrien ser companys de viatge de Comuns o Podem, la xifra resultant continua quedant lluny, perquè arriba només al 54%. Aquella majoria aclaparadora del Parlament en realitat dona un gruix electoral molt més menor, que se situa entorn del 50%.
Que succeeix en realitat? Primer, que hi ha una notable diferència entre la gent que es qualifica políticament, esquerra, dreta, etc., i la que vota. I segona, que aquest fet indica la manca d’una alternativa cultural i política a l’esquerra del progressisme de gènere, aquells que contemplen bé les okupacions, que han contemplat amb indulgència els botellots fins que han esclatat, que són partidaris de més i més pressió fiscal, sense revisar l’eficiència de la despesa, que aposten per l’avortament a tope i menystenen la família i la maternitat, que són entusiastes de l’eutanàsia i de la guerra de sexes. Totes aquestes i altres connotacions que delimiten la galàxia hegemònica electoralment a Catalunya, però no políticament, assenyalen la manca d’una alternativa que planti cara a aquesta situació i proposi un altre model ben diferent.
La mateixa enquesta ens assenyala els camins equivocats. El del PDeCAT claríssimament, perquè en realitat no defineix aquesta alternativa. És, diguem-ho així, una matisació en els colors, però no presenta una bandera amb colors diferents. En realitat és l’equivalent més esvaït de l’actual versió de l’independentisme d’ERC. Mentre no sorgeixi una alternativa de ruptura amb l’establishment cultural i polític imperant a Catalunya, significat per ERC i l’independentisme, el PSC i els comuns, el nostre país difícilment trobarà camins per resoldre els seus problemes.
Loading ...
