La xifra oficial de morts no reflecteix la situació real. Hi ha una infravaloració que diversos estudis han posat en relleu. Un d’ells són les dades sobre l’excés de mortalitat del MoMo, que ja hem apuntat en una altra ocasió. Però aquest és un amidament que només compara la mortalitat que s’ha produït amb la que hauria estat previsible, d’acord amb les tendències observades. Segons aquesta referència l’excés de mortalitat d’Espanya en aquest període és del 20%, supera a França (11%), al Regne Unit (18%) i és similar a l’italià.
En el context europeu, Alemanya ha estat el país que ha registrat menys excés de mortalitat junt amb Dinamarca. Que la Covid hagi provocat en la majoria de països un nombre superior de morts, té excepcions. Concretament en els casos d’Austràlia i Nova Zelanda, on la mortalitat durant la pandèmia es va situar per sota del nivell habitual. La interpretació que es fa és que les mesures de distanciament social, les quarantenes i els aïllaments, van reduir el nombre de morts causats per altres malalties. Per situar una referència, encara que no és ben bé el mateix, podríem esmentar el que va passar amb la desaparició pràcticament total de la grip l’any passat.
Hi ha un dèficit evident de bona informació sobre els efectes de la Covid. Falla en el fet més evident, que és el nombre de morts que efectivament ha ocasionat, però encara és més greu la manca pràcticament total d’informació sobre dues altres conseqüències que tenen un fort impacte. Una d’elles és que la saturació dels serveis sanitaris, hospitalaris en la primera onada sobretot, i l’assistència primària en les següents, ha provocat una desatenció a altres patologies. La conseqüència és un agreujament de moltes d’elles i una mala gestió, i aquest és un aspecte particularment greu en les malalties cròniques. El que podia ser un recurs de suport útil, l’assistència telemàtica, s’ha generalitzat i impedeix la necessària relació directa entre el metge i el malalt amb totes les conseqüències negatives que això comporta.
L’altre problema absolutament desatès, de fet ni tan sols oficialment identificat, és el nombre de casos de la Covid persistent, és a dir, aquelles persones que un cop finalitzada la malaltia, continuen presentant diversos símptomes de gravetat variable, fins a l’extrem que hi ha casos que impedeix el retorn a l’activitat normal. Es desconeix quantes persones la pateixen, quina és la seva tipologia i, per descomptat, no hi ha cap programa a la Sanitat per fer front a aquest problema que es multiplica en la mesura que ha crescut el nombre de persones contagiades.
Tots aquests fets són conseqüència de la manca de voluntat política per examinar què ha passat al llarg d’aquestes cinc onades. El govern espanyol mai ha volgut rendir comptes ni ha acceptat l’existència d’una comissió al Parlament, i un fet semblant passa a Catalunya. El govern, en lloc d’estar interessat a identificar bé la realitat, els encerts i errors i d’aquesta manera poder dissenyar un projecte de futur, el que fa és tirar terra per sobre practicant la desmemòria. Aleshores, tota la informació de la qual anem disposant, és fruit de recerques d’instàncies científiques privades que ens ofereixen retalls d’aquesta realitat.
La conseqüència és òbvia, tant la Generalitat com el govern Sánchez tenen l’obligació d’endegar un llibre blanc per examinar a fons la situació i perspectives, i efectuar una sèrie de recomanacions en relació amb la Covid i les malalties infeccioses en general. D’aquesta manera transformarien una greu tragèdia en un instrument poderós per afrontar en condicions el futur.
Loading ...
