Una molt recent enquesta del Consell Europeu de Relacions Exteriors (ECFR; sigles en anglès) ha volgut analitzar com s’ha construït l’opinió pública a Europa en temps de Covid. Els resultats són rellevants pel seu interès, però segurament l’aspecte més destacat és el gran tall generacional que es dona entre els més grans de 60 anys i els menors de 30. Mentre que els primers es manifesten personalment poc o gens afectats per la crisi de la Covid, els segons se situen en l’opinió i el sentiment totalment contraris.
Per als joves la pandèmia ha estat i és en part una greu amenaça per al seu estil de vida, i l’enquesta detecta una estesa sensació que el seu futur ha estat sacrificat en benefici de pares i avis.
Aquesta generació europea tendeix a confiar menys en les motivacions del govern a l’hora d’establir restriccions. Tindríem aquí una explicació de la força dels botellots i de la seva resistència a desaparèixer davant l’autoritat i les seves peticions. Naturalment hi hauria un fet cultural que variaria segons els països, però també un rerefons comú basat en el refús i la malfiança vers l’autoritat.
El resultat és que s’ha erosionat la confiança de la joventut europea en el sistema polític. El problema és que aquesta actitud no és d’ara. Anteriors investigacions ja assenyalaven que la gent jove era la generació més insatisfeta amb el funcionament dels governs democràtics i la més escèptica amb els valors de la democràcia occidental. Per tant, no és que la Covid hagi provocat la desafecció, sinó que aquesta ja existia i el que ha fet la pandèmia és catalitzar l’estat d’ànim previ.
Els joves detecten el que podríem qualificar d’anomia del sistema democràtic, és a dir, el fet que proposa objectius i pretén finalitats que després el seu propi funcionament fa inviable. A Espanya i a Catalunya, tenim una bona mostra d’aquesta degradació de la política, no centrada tant en la realitat i en la relació amb els ciutadans de manera adulta, com en la imatge i en l’intent reiterat de construir un imaginari, un món “màtrix” que, per tant, falseja la realitat. La trajectòria de Sánchez és un exemple paradigmàtic d’aquesta forma de fer política, intentant només aparèixer i parlar dels aspectes millors o que segons ell són els millors, i eludint qualsevol intervenció per definir els aspectes de la realitat menys favorables. També la seva aversió al Parlament, a comparèixer a donar explicacions que queden reservades només per a actes mediàtics. En aquestes condicions és molt difícil creure que el Congrés és la representació democràtica de la societat.
A Catalunya, en un vessant diferent, l’independentisme també ha creat el seu “màtrix” fent creure que procura una independència que no té fi, ni, el que és pitjor, objectius intermedis per assolir-la. Els que es vagin desenganyant nodriran les files de l’escepticisme en la democràcia. En aquest sentit, no és una dada mancada de significació que els menors de 30 anys siguin el grup de població més refractari a la independència.
Una tercera característica que contribueix a aquesta degradació democràtica és que les lleis s’adapten als desitjos de la circumstància i el moment. Es canvia la llei perquè en un moment determinat es considera que una qüestió molt important de naturalesa estructural ha de ser concebuda d’una altra manera i, sense un gran debat i ni un llarg procés de reflexió, això es modifica. Ho hem pogut veure en el cas de l’eutanàsia. Només hi ha 6 països al món que l’hagin aprovat. O en el cas del matrimoni homosexual, el qual només existeix a 29 països del món. Malgrat aquest fet i la tradició jurídica contrària a la nova legislació, les lleis de transformació radical s’han dut a terme sense cap gran procés de reflexió. El fet que el que eren grans evidències, com el respecte a la vida o al matrimoni entre home i dona, en lloc d’enfortir afebleixen la democràcia perquè transmet la confusió de que depèn de qui mani una cosa estarà bé o malament, i per tant tot és una qüestió d’oportunitat… oportunisme.
Aquests tres elements (anomia, desvinculació del governant amb la realitat i amb els ciutadans i lleis que s’adapten als desitjos del moment) són tres característiques pròpies de la cultura de la desvinculació hegemònica a Europa, de la societat desvinculada.
L’evolució que està seguint la joventut europea és, per a alguns estudiosos, tan greu com per arribar a la següent conclusió: “Estem a només un pas del moment en el qual els joves arribin a la conclusió que la democràcia no és el que els convé”. Aquesta és la frase final amb la qual Ivan Krastev, director del Centre d’Estratègies Liberals de Sofia (Bulgària) i Mark Leonard, director del Consell Europeu de Relacions Exteriors (ECFR), clouen el seu article d’anàlisi publicat a El Mundo, el 3 de setembre.
És una perspectiva a tenir en compte.
Loading ...
