Cada dia, els telenotícies del migdia i la nit ens reiteren les imatges governamentals de l’acollida dels refugiats de l’Afganistan a Espanya. És un fet positiu, perquè respon a un acte de justícia més que de solidaritat. Perquè són persones que es van comprometre en la lluita contra els talibans, prestant serveis d’índole diferent de la presència espanyola en aquell país. Actuant d’aquesta manera, el Govern espanyol no fa altra cosa que complir els seus compromisos.
Els nouvinguts romandran uns pocs dies a la base de Madrid, per després passar a formar part del procés d’acollida i ajuda als refugiats que té establert Espanya, almenys per a aquells que optin per quedar-se a casa nostra, que fins ara són una minoria dels arribats. La resta seran redistribuïts entre els països europeus d’acollida. Menys definida està l’acceptació dels que arribin portats pels Estats Units. El Govern espanyol va respondre afirmativament a la petició del president Biden, perquè les bases conjuntes que disposen a Espanya de Morón i Rota, actuïn també com a hub per als refugiats, i que són un nombre molt més gran que els gestionats pels europeus, perquè cal comptar-los per milers. Teòricament, també en aquest cas, han de romandre uns pocs dies en aquestes instal·lacions provisionals, per després dirigir-se als llocs d’acollida, però no està gens clar que la majoria d’ells puguin accedir als Estats Units, perquè aquest país ha establert un sistema de selecció que, excepte per a una minoria, pot demorar-se fins a 10 mesos, i en aquest cas tampoc és evident que la destinació final sigui veure el gran país d’Amèrica del Nord. Aquesta és la causa per la qual els Estats Units han establert acords també amb països del Golf, Kosovo i Albània, on hi ha una població musulmana molt important, si no majoritària, i amb Macedònia del Nord, país dependent absolutament de Washington.
Però, més enllà d’aquestes qüestions, que estan per veure, és urgent i necessari reflexionar sobre el contrast dels drets que s’ofereix als refugiats i la situació dels nostres refugiats interns, és a dir, els pobres de solemnitat, els que viuen, més ben dit malviuen, al carrer o en infrahabitatges, i que són unes desenes de milers de persones. En cap cas una multitud inabastable.
El sistema i els drets d’acollida estan organitzats en dues fases d’acord amb el que estableix l’àmbit internacional. La primera fase pot ser un pis o un centre d’acollida amb una permanència de 6 mesos, ampliable a 9. En la segona fase de preparació per a l’autonomia, es fa vida pròpia en un domicili de lloguer perquè rebin ajudes. La durada màxima d’aquest programa és de 18 mesos, prorrogable a 24 en el cas de persones vulnerables. Durant la primera fase se’ls dona allotjament i menjar, així com suport per part d’un equip multidisciplinari format per psicòlegs, assistents socials, orientadors laborals, per tal d’aconseguir una inserció en la societat tan completa com sigui possible, que també arriba al bon ús dels serveis públics, l’escolarització de menors i l’assistència sanitària, etcètera. Reben en la segona fase ajudes per al lloguer i per a les necessitats bàsiques de la família, i també classes de llengua, i de formació professional i orientació per a buscar feina. Els refugiats han de justificar la despesa que realitzen, informar de qualsevol canvi en la seva situació econòmica i practicar una cerca activa de feina per tal d’aconseguir ingressos regulars per així independitzar-se, a més, òbviament, de complir amb les lleis espanyoles.
Doncs bé, aquest mateix sistema amb alguns retocs és de justícia que s’apliqui als nostres pobres de necessitat, perquè les seves característiques, les seves demandes, els fan molt propers a les que presenten els refugiats. En determinats aspectes, la qüestió és més fàcil, perquè no hi ha la barrera de l’idioma i de la cultura, i en altres és més difícil perquè ja s’ha produït un arrelament en la marginalitat difícil de superar. Aquestes persones, a més, podrien acollir-se, quan acabés el període acotat per a les ajudes, a la renda mínima d’inserció de les diferents comunitats, així com a l’ingrés mínim vital, el que estableix un matalàs adequat per aconseguir una vida digna.
És evident que una part d’aquests pobres són irrecuperables, i que necessitaran tota la seva vida un acompanyament i una atenció específica, fins i tot alguns d’ells és possible que mai aconsegueixin autonomia personal i que necessitin un altre tipus d’organització, però això no és excusa per no abordar l’escàndol d’aquesta pobresa estructural extrema que, en teoria, en la pràctica tots van del mateix pal. Els governs d’esquerra, començant per Podem, haurien de ser els primers a donar exemple en resoldre-ho. És inacceptable que l’administració pública s’hagi convertit en una mena de “gestors de la pobresa“, donant lloc a la paradoxa de que costa més aquesta gestió que el valor de les ajudes finals que reben els pobres. El metge que es convertís en un “gestor de la malaltia” el correríem a cops de gorra, perquè el que esperem d’ell és la curació, encara que de vegades no s’assoleixi. El que necessitem és la resolució de la pobresa extrema, i en aquest cas, l’enfocament dels refugiats ofereix una guia pràctica raonable.
L'administració pública s'ha convertit en una mena de gestors de la pobresa, donant lloc a la paradoxa de que costa més aquesta gestió que el valor de les ajudes finals que reben els pobres Share on X
Loading ...
