Dijous, 15 de juliol del 2021: el Comitè d’Emergència Covid19 de l’Organització Mundial de la Salut formula aquesta advertència: “Hi ha una gran probabilitat que sorgeixin i es transmetin noves variants preocupants, possiblement més perilloses i difícils de controlar”. Els recorda alguna cosa aquest fet?: l’11 de març de l’any passat, l’OMS va alertar que la Covid s’havia convertit en una pandèmia. A Espanya el primer contagi local ja s’havia produït el 26 de febrer, i l’1 de març s’arribava als 589 casos. El Govern central va trigar dues setmanes a reaccionar i va declarar el 14 de març l’estat d’alarma: la xifra d’infectats s’havia multiplicat per deu.
Dimecres, 14 de juliol del 2021: el Tribunal Constitucional sentencia per sis vots a cinc que el confinament domiciliari va ser inconstitucional. Ho fa 16 mesos després, i malgrat això encara no tenim la legislació necessària de salut pública que ens protegeixi de la pandèmia. Dilluns, 19 de juliol: els principals mercats borsaris registren grans caigudes per les perspectives del coronavirus.
Constato aquestes evidències perquè en la nostra societat desvinculada, la partitocràcia juga a fons amb el desmemoriament.
Hi ha hagut ja dos homenatges a les víctimes, però cap rendiment de comptes. Ens oblidarem dels greus errors reiterats, de les causes, que han conduït als més de 80.000 morts? De l’enfonsament de l’economia del qual encara no hem sortit? De la falta de llits d’UCI i de respiradors que haurien pogut salvar vides? De les morts dels més vulnerables, els ancians, i de les residències convertides en inferns quan hi entrava el virus? Anem d’homenatges i gira full?
A quantes famílies la irresponsabilitat i el desencert dels que ens governen han enviat a l’atur, tancat el negoci, arruïnat? Quants pobres han fabricat? Quantes persones pateixen per la Covid persistent, i per altres patologies desateses pel col∙lapse sanitari? Silenci.
Els que ens governen, aquí i a la Moncloa, veritables populistes, repeteixen els mateixos errors, una vegada i una altra. El conseller Argimon ho ha reconegut davant aquesta cinquena onada, que ha conduït Catalunya a un trist lideratge europeu. Ara només li falta dimitir per saldar tant desencert, o comprometre’s amb un pla que aporti garanties. Com va fer el programa Foc Verd amb l’epidèmia dels incendis forestals.
Però l’espectacular és Sánchez. Quantes vegades ha aparegut per declarar la tornada almón feliç? En aquesta última ocasió, fins i tot va recórrer a un innecessari Consell de Ministres extraordinari. Era la setmana dels indults. “Fins quan abusaràs de la nostra paciència? Quan ens veurem lliures dels teus sediciosos intents? A quins extrems s’abocarà la teva desenfrenada audàcia?” (Ciceró. Oratio inCatilinam Prima in SenatuHabita).
Vaig començar a escriure sobre la pandèmia aviat, el 23 de març del 2020 al meu blog Tras la virtud de La Vanguardia digital. Des d’aleshores, i en les dues versions d’aquest diari, l’he tractat en més de quinze ocasions. És un relat prou atent dels fets. Del seu diagnòstic sorgeix una idèntica conclusió: la incapacitat dels nostres governs. Aquestes són les seves principals debilitats: 1) Imprevisió sistèmica. 2) Insuficient capacitat per coordinar i planificar, excepte en la vacunació. 3) Falta de voluntat constructora de consensos i legitimitats àmplies i inclusives. 4) Informació confusa, contradictòria i esbiaixada a la societat. 5) Respostes tardanes. 6) Biaix ideològic i instrumentalització política. 7) Estratègia erràtica que no aborda l’essencial: la detecció ràpida del focus, la intervenció immediata i el control del territori. Encara no hi ha un rastreig dels casos i control eficient dels infectats. 8) Atenció primària i serveis de salut pública infradotats; esgotament del personal sanitari. 9) Falta del marc legal adequat.10) Continuem sense Agència de Salut Pública ni autoritat científica independent. 11) Absència de rendiment de comptes i examen públic. 12) Incapacitat per fer complir les normes a la part de la població que les vulnera.
Amb tant error i incertesa, una seguretat s’hauria d’imposar: la d’emprendre una altra política amb persones noves i millors. El que ha passat és tan històricament tràgic, que no pot quedar remès a la fatalitat. Necessitem un ressorgiment, renovació i regeneració política.
Article publicat a La Vanguardia
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.