Estem assistint a una nova onada de “politicisme”, expressió encunyada per Julián Marías per referir-se a la confusió entre l’Estat i la societat i, en certa manera, denunciar la prepotència d’un poder públic que excedeix del que és requerit per la funció que li és pròpia en virtut del principi de subsidiarietat i passa a ocupar el lloc que ens correspon als ciutadans.
La pandèmia no ha fet sinó augmentar aquesta realitat: el líder del partit (o partits) en el Govern Espanyol, no es limita a governar el bé comú, sinó que busca imposar la seva agenda a qualsevol preu, sense comptar amb els col·lectius socials implicats -amb tots, no només amb els adeptes- ni mantenir un diàleg fluid i constant amb els qui, per tenir un clar protagonisme en aquest espai d’acció, poden aportar llum sobre les actuacions legislatives o executives proposades, ni recolzar-se en els experts que, per definició, no només podrien millorar els resultats dels processos de presa de decisions, sinó que resulten imprescindibles en determinats àmbits que, per la seva complexitat, excedeixen la capacitat del governant.
És l’expressió màxima de la ideologia en l’acció de govern: no importa trobar les millors respostes als problemes que es pretenen resoldre, sinó, senzillament, imposar la pròpia forma de veure la realitat, sense possibilitat de participació ni d’oposició.
Així ha passat amb la nova Llei d’educació, amb la nova Llei d’eutanàsia o amb la mateixa gestió de la pandèmia, per assenyalar alguns exemples. Tots els tenim presents i no resulta necessari insistir-hi. Però sí que convé ser conscients que els errors es pagaran cars en el futur immediat; de fet, ja els estem patint: confrontació, divisió, agreujament dels problemes, silenciament, persecució oberta de veus discordants …
El pitjor, però, és que tot indica que aquesta situació ens resulta indiferent. La comunitat està ensopida i sembla haver renunciat al seu paper protagonista, no només en l’àmbit polític, sinó també en el social; qui la conformem, en termes generals -òbviament, sempre hi ha excepcions- estem més preocupats pel nostre benestar personal que pel progrés col·lectiu i no pesa en les nostres consciències la pregunta sobre quin món deixarem a les generacions futures.
L’Estat està fagocitant tota capacitat d’acció col·lectiva enfront d’una societat inerta que ha decidit prolongar voluntàriament la quarantena. La conseqüència més greu és clara: la pèrdua de llibertat. Serem capaços de veure-ho i reaccionar?
L'Estat està fagocitant tota capacitat d'acció col·lectiva enfront d'una societat inerta que ha decidit prolongar voluntàriament la quarantena Share on X
Loading ...
