L’ordre mundial ha anat canviant successivament de naturalesa al llarg de les darreres dècades. A partir de la Segona Guerra Mundial es podia parlar de l’existència d’un ordre mundial bipolar, caracteritzat pel predomini de les dues grans superpotències guanyadores d’aquell conflicte bèl·lic: els Estats Units i la Unió Soviètica (URSS). Una altra manera de definir l’ordre mundial en aquells moments, sobretot a partir de 1947, consistia a parlar de la “guerra freda“ existent entre els dos grans poders, que no va arribar a fer-se calenta per por del que s’anomenava aleshores estratègicament MAD (mutual assured destruction, destrucció mútua assegurada de les dues parts), que provocaria la utilització d’armes nuclears. No obstant i això, es va estar molt a prop d’arribar a una guerra oberta, per exemple l’any 1961 amb la crisi de Berlín o l’any 1962 durant la crisi dels míssils cubans, salvada per Kennedy i Kruschev en el darrer minut.
L’ordre mundial bipolar es va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989 que marca el final del “curt segle XX”, 1914-1989, segons l’historiador Eric Hobsbawm, i la posterior desaparició, per implosió, de l’URSS l’any 1991. Occident va assolir aleshores una gran victòria a escala global. Els grans pilars que sustentaven la civilització occidental -democràcia liberal, economia de mercat, lliure competència, cooperació transnacional, multilateralisme, ordre liberal mundial basat en regles- havien triomfat sobre el comunisme, el totalitarisme i l’economia planificada. El politòleg nord-americà d’origen japonès, Francis Fukuyama, escrivia que aquell gran triomf d’Occident equivalia al “final de la història“. Ho expressava en termes filosòfics hegelians. La història hauria arribat a la seva culminació racional. Democràcia liberal i economia de mercat semblaven dues receptes indiscutibles arreu del món. A partir dels anys 1989 i 1991, només quedava dempeus una única superpotència -els Estats Units d’Amèrica- i la seva hegemonia significava la instauració d’un nou ordre mundial unipolar.
L’ordre mundial bipolar es va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989 que marca el final del “curt segle XX”, 1914-1989, segons l’historiador Eric Hobsbawm, i la posterior desaparició, per implosió, de l’URSS l’any 1991
Però el que semblava que havia de durar per temps indefinit va començar a trontollar inesperadament molt aviat, a partir de començaments del segle XXI. Occident, amb els Estats Units al capdavant, no va saber aprofitar la seva gran victòria de 1989. Paradoxalment, va començar a partir d’aleshores un procés de desoccidentalització que encara dura.
Quatre esdeveniments principals ho expliquen:
1) Atemptats terroristes islàmics produïts en territori nord-americà l’any 2001, que provoquen l’inici per part dels Estats Units de grans guerres antiterroristes lluny de les seves fronteres (Iraq, Afganistan, etc.) que encara duren i que han suposat enormes despeses militars, estimades en més de sis bilions de dòlars (sis vegades el PIB espanyol).
2) La Gran Recessió de 2008, comparable amb la Gran Depressió de 1929 que va generar terribles conseqüències econòmiques i socials, auge dels populismes (nazisme, feixisme, comunisme), i va conduir directament a la Segona Guerra Mundial; les dues grans crisis varen tenir per origen els Estats Units.
3) Triomfs polítics populistes al Regne Unit i als Estats Units l’any 2016, Brexit i elecció de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, que significaven el replegament de les dues potències anglosaxones.
4) Arribada de la pandèmia del coronavirus l’any 2020, amb una resposta occidental menys eficient que la xinesa.
Els quatre esdeveniments anteriors corren en paral·lel amb tres corrents de fons:
1) Declivi relatiu de la potència hegemònica, els Estats Units, a causa de problemes interns (polarització política, populisme, problemes racials, desigualtat, immigració) i el gran repte exterior xinès.
2) Reemergència amb gran força de la Xina (líder mundial tradicional durant mil·lennis, excepte els dos “segles d’humiliació“, XIX i primera meitat del XX), llançada de manera vertiginosa en una carrera cap al lideratge mundial, que la pandèmia ha consolidat (única potència que ha crescut l’any 2020).
3) Retorn dels vells imperis -Rússia, Índia, Turquia, Iran, etc.- com a potències regionals.
A la vista dels fenòmens anteriors, els analistes consideren que la pandèmia ha posat fi a l‘ordre mundial unipolar existent a partir de 1989 i assenyalen el començament d’un nou ordre mundial emergent, sobre la naturalesa del qual no coincideixen.
Tres opinions principals són destacables.
En primer lloc, alguns analistes creuen que el nou ordre emergent torna a tenir un caràcter bipolar. Consideren que la reemergència de la Xina provoca aquest retorn, figurant la Xina com a potència substitutòria de l’antiga URSS. Aquest nou món bipolar podria conduir o no a una nova guerra freda, segons com es vagin desenvolupant les relacions sinoamericanes, que són de tres tipus: competició (inevitable), cooperació (necessària), enfrontament bèl·lic (evitable). La principal confrontació a evitar és la que es coneix en relacions internacionals com “la maledicció“ o “la síndrome“ de Tucídides, que consisteix a afirmar que quan es dona la coincidència d’una potència hegemònica amb una altra que emergeix amb gran força, la guerra entre les dues és inevitable.
Un segon grup d’analistes consideren que ens acostem a un ordre mundial de caràcter multipolar. La multipolaritat significaria l’establiment de xarxes de poder amb nodes i seria un ordre general de tipus regional amb líders regionals. El retorn dels vells imperis ho provocaria de manera especial.
Finalment, un tercer grup d’analistes pensen que la principal característica del nou ordre mundial emergent és el desordre, amb un retorn de la realpolitik i d’una lògica neoimperial que imposarien les dues potències dominants, els Estats Units i la Xina.
La Unió Europea ha obert un procés de reflexió sobre el seu paper en el marc d’un nou ordre mundial emergent postpandèmia.
De portes endins, considera que el que li convé és ultimar el seu procés d’integració regional començat ja fa més de setanta anys, i acabar de definir el seu tipus d’unió política. Aquest és precisament el propòsit de la Conferència sobre el Futur de la Unió Europea que acaba de començar i té un caràcter participatiu. És oberta a la ciutadania europea, a la que s’invita a expressar les seves propostes de futur. La Conferència s’ha iniciat el 9 de maig d’enguany i tancarà el 9 de maig de 2022 (el 9 de maig és el “Dia d’Europa“).
De portes enfora, l’actual Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, ha declarat que “la UE ha de trobar urgentment el seu camí en un món de gegants, cada vegada més afectat per trastorns polítics i per polítiques de poder i confrontació; la UE necessita aprendre a utilitzar el llenguatge del poder; per començar necessita que el procés de presa de decisions en matèria internacional abandoni la regla de la unanimitat i adopti la regla de la majoria“. També ha declarat que la UE ha de desenvolupar una “autonomia estratègica“ que permeti cooperar quan sigui possible i actuar unilateralment quan sigui necessari. Borrell diu que a la UE li convé “més autonomia en totes les àrees: militar o de seguretat, energia, digitalització, economia; una autonomia estratègica que aporti més capacitat de lideratge, poder i influència“.
Per la seva banda, l’antic Alt Representant per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Javier Solana, opina que la UE ha de construir una “confiança estratègica“ amb la Xina i els EUA, i que també cal arribar a una “associació estratègica“ amb Rússia.
Tots dos coincideixen en la necessitat de què la UE es converteixi en un veritable “actor global” i creuen que a la UE li convé que les relacions internacionals no entrin en una lògica neoimperial en la que els països es vegin obligats a decidir si estan de part dels Estats Units o de la Xina. La clau estaria en substituir aquest G-2 en un G-3 en el que Europa estaria al mateix nivell i lideraria iniciatives de cooperació que potències mitjanes com el Japó, Canadà o Austràlia poguessin recolzar. Si no ho fa, algun analista ha escrit que “la UE corre el risc de ser part del menú internacional en lloc de ser un dels seus comensals“.
En una conferència pronunciada recentment a Barcelona, l’ex-primer ministre italià, Enrico Letta, també ha avisat que “la UE ha de reaccionar per evitar la seva irrellevància en el nou ordre mundial emergent postpandèmia; si no ho fa, només podrà elegir entre ser una colònia americana o una colònia xinesa“.
la UE ha de reaccionar per evitar la seva irrellevància en el nou ordre mundial emergent postpandèmia; si no ho fa, només podrà elegir entre ser una colònia americana o una colònia xinesa Share on X