L’educació sentimental

¿Quins són els referents de les relacions afectives en les noves generacions?, ¿d’on aprenen que és estimar? Els pares i mares som els primers responsables de l’educació dels fills. El testimoni de la nostra vida de parella té un gran valor per a ells. Certament no resulta fàcil parlar-los d’amor i de sexualitat. Però el nostre paper en aquest àmbit és insubstituïble perquè coneixem i estimem els fills millor que ningú.

Que l’escola ensenyi als alumnes com usar els preservatius comporta una visió genital de la qüestió, que no és moralment neutra. Com tampoc no ho són els dos principis comunament acceptats des de la correcció política i que es transmeten a les aules: que qualsevol forma de relació afectiva o sexual entre dues persones és vàlida amb la condició que sigui lliurement acceptada, i que “la diversitat afectivo-sexual” és un bé en si mateixa.

La xarxa està inundada de pornografia, fora del control dels poders públics. I ara la teleporqueria ha obert una nova línia de negoci amb la illes de l’amor i de les temptacions, on apareixen joves amb cossos esculturals i diàlegs poc edificants. El negoci consisteix en explotar el morbo de l’audiència a costa de frivolitzar i menystenir la fidelitat.

La gran educadora sentimental del segle XIX i primera meitat del segle XX va ser la novel·la. Com el Quixot amb els llibres de cavalleries, molts i, sobretot, moltes varen quedar enlluernades per les narracions romàntiques, allunyades de la vida real. A “Les afinitats electives” Goethe presenta la passió amorosa com una força natural i inexorable, i per això l’explica amb l’analogia d’una fórmula química. A “Madame Bovary” Flaubert, ja des del realisme, descriu el que pot arribar a provocar un empatx de lectures romàntiques en la vida d’una dona jove casada de poble.

A mesura que avança el segle XX el cinema es va convertint en el gran mitjà de la cultura de masses. Les històries i les imatges imponents de la gran pantalla, la bellesa i personalitat irresistible d’actors i actrius, exerceixen una forta influència en els desitjos i educació sentimental dels espectadors. S’encomana la il·lusió per viure un gran amor, la imaginació es dispara, s’eleva el llindar d’aspiracions masculines i femenines sobre els atributs desitjables de la parella i/o sobre les possibilitats d’una vida en comú. Per això, també augmenta proporcionalment el risc de decepció en la parella en no respondre la realitat a les expectatives generades.

El gran cinema clàssic nord-americà sovint assoleix un equilibri entre l’amor romàntic i la vida quotidiana, amb històries en les quals l’amor no destrueix la vida personal ans l’enriqueix i eleva. Podem esmentar des dels curtmetratges de Charlot a ”L’home tranquil” de John Ford. O “L’Apartament”, on Billy Wilder construeix una bellíssima història d’amor a l’entorn d’una gran empresa dominat per la nova laxitud sexual, i on els executius tenen per costum liar-se amb les secretàries.

A partir dels anys seixanta, el cinema en general i l’europeu en particular posa el focus cada vegada més en històries afectivo-sexuals rares o marginals, accentuant el seu esperit transgressor. Són temps de freudomarxisme, amb autors com Wilhem Reich, que sosté que la causa de tots els problemes psíquics radica en la repressió sexual. Marcuse, que valora positivament les perversions sexuals pel seu valor crític contra l’ordre establert. O Alfred Kinsey, el zoòleg que en el seu famós informe sobre la sexualitat humana conclou que totes les perversions sexuals entren dintre de la “normalitat biològica”. Conclusió del tot esbiaixada si tenim en compte que realitza el seu estudi sobre sectors marginals de la població.

La mirada il·lusionada sobre l’amor del cinema clàssic es substitueix pel realisme d’aire pessimista de grans mestres com Ingmar Bergman i Woody Allen, que se centren en les dificultats i la caducitat de les relacions afectives. O els melodrames torbadors de Fassbinder, protagonitzats per personatges dominats per l’angoixa existencial i una sexualitat problemàtica, que exerciran gran influència en el cinema d’Almodóvar. Les pel·lícules d’aquest, dominades pel desig irracional i una sexualitat disruptiva, esdevenen cinema de masses, i tindran una gran influència en la normalització social de l’anomenada pluralitat afectivo-sexual i la ideologia de gènere.

Les sèries i altres programes de televisió han anat guanyant cada vegada més protagonisme. Que ara els productors de “realities” guanyin audiència banalitzant la fidelitat de les parelles, demostra que en la postmodernitat decadent la forma més fàcil de fer negoci es excitar el morbo dels telespectadors, sota el pretext d’una mirada oberta i transgressora. Programes com la “Isla de las tentaciones” i les seves seqüeles en el fons són la deriva vulgar i xavacana dels postulats de pensadors com Freud o Nietzsche.

Aquest entorn format per escola d’ideari progre i de gènere, televisió cutre i internet sexualment descontrolada, és on s’eduquen les noves generacions, i sovint mares i pares  no sabem com posa’ns-hi. Ens pot semblar que tenim poques lliçons que donar, que potser la nostra experiència vital i de parella no ha estat exemplar. Però l’educació de mares i pares és sempre necessària, i també podem compartir amb els fills allò que hem après dels nostres propis errors. Davant els fills no s’hi val el “sostenella i no enmendalla”. Per educar cal estimar, i estimar veritablement els fills vol dir educar-los en allò que serà essencial per a la seva felicitat.

Publicat al Diari de Girona el 10 de maig

 Loading ...