Ara que els mitjans de comunicació van plens dels nous projectes que es podran fer amb els fons europeus, paga la pena recordar allò que és important i que té penjat Catalunya, i que significa una doble pèrdua: la dels diners esmerçats sense assolir la plena rendibilitat del projecte en alguns casos, i en tots ells la importància extraordinària que tenen.
- Línia 9 del metro. L’obra de la seu, per assenyalar el temps que fa que està prevista i que no s’acaba de completar. Aquesta línia es va iniciar el 1999, fa per tant més de 20 anys. Però està lluny d’haver-se acabat. El seu pressupost inicial era de 2.000 milions d’euros. Actualment es considera que són 6.000 milions, però hi ha estimacions que en incorporar els costos financers, que són molt alts perquè pràcticament és una obra a crèdit, eleven la xifra del projecte fins a l’astronòmica quantitat de 16.000 milions. Queden encara molts trams de la línia 9, i alguns compartits per la 10, per realitzar. Els trams Pratenc-ZAL Riu Vell, Collblanc-Zona Universitària, que li manca la via superior, Zona Universitària-Campus Nord, Campus Nord-Manel Girona, Manel-Girona-Mandri, Mandri-Lesseps, Lesseps-Guinardó, Guinardó-Macropou. En alguns d’aquests casos, com els de Manel Girona i Mandri, ni tan sols s’ha començat el túnel i totes elles no tenen data de previsió final. Per tant, resoldre això i fer-ho ràpid significaria millorar el rendiment de la inversió feta, molt quantiosa, i dotar al Barcelonès d’un mitjà de comunicació absolutament necessari.
- Segarra-Garrigues. Junt amb la línia 9 del metro, el Segarra-Garrigues és un dels grans projectes històrics de Catalunya, en aquest cas en l’àmbit dels regadius. També, com en la línia 9, avança d’una forma molt lenta i irregular i no fa possible per tant registrar l’impacte multiplicador sobre el territori i les persones de la despesa feta. Actualment encara falten 45.000 hectàrees per completar i al ritme actual això significaria afegir-hi ¡56 anys! per veure’l acabat. És una perspectiva brutal. Per què Catalunya deixa dormir aquestes grans obres, mentre dispersa els seus discursos en altres qüestions? és un gran enigma. En el cas del Segarra-Garrigues a més la Generalitat no el considera una obra digna de figurar en el finançament europeu. És un error greu, i no només per raons de rendibilitat de la inversió, sinó per criteris de sostenibilitat. Cal considerar que Catalunya és la primera comunitat espanyola en superfície regada per gravetat, és a dir, la que gasta de manera innecessària més aigua. Concretament el 48% dels regadius catalans obeeixen a aquesta característica. Només cal comparar-ho amb els percentatges de la Comunitat Valencia (29%), Andalusia (15,4%) i Múrcia (13.6%), territoris també mediterranis, per adonar-nos-en que estem practicant un regadiu no sostenible i que el Segarra-Garrigues, junt amb altres obres de modernització, hauria de millorar substancialment. També des del punt de vista de la sostenibilitat, de la que s’omple la boca el discurs polític i mediàtic català, i del comerç de proximitat i totes aquestes històries, cal recordar que la sobirania alimentària de Catalunya, malgrat que té una superfície agrícola i un territori rural important, és de només el 44%. I això només es resol amb més i millors regadius. Una vegada més la irracionalitat plana sobre la nostra política.
- Ampliació de l’aeroport en l’aire. Hi ha l’oportunitat d’una ampliació i millora de l’aeroport del Prat, una instal·lació imprescindible per a la represa a mig termini de Barcelona, la seva àrea metropolitana i de fet tota Catalunya. Malgrat això, i la inversió de 1.700 milions d’euros que AENA ha comunicat que faria, el govern no veu cap urgència en aquest tema (en realitat no veu urgència en res), i per tant el deixa sobre la taula amb la col·laboració decidida d’Ada Colau. El problema, segons ha advertit AENA, és que si no s’aproven els tràmits ara la inversió es perdrà i quedarà posposada.
- El pla de rodalies. És el compromís del secretari d’estat, Pedro Saura, per modernitzar el sistema de rodalies de Barcelona, que falta fa. És un pla a 10 anys, 2020-2030, amb una inversió molt gran, de 3.500 milions d’euors, i que crearia 105.000 llocs de treball. És decisiu, en la situació actual, que aquesta obra es realitzi i s’executi en els terminis i les quantitats previstes, cosa que exigeix una capacitat de pressió i negociació amb Madrid molt alta. Perquè si no passarà com amb les altres grans obres públiques, cas de la Sagrera i del Corredor Mediterrani, que es van posposant i s’allarguen en el temps. Sense un govern abocat a aquest tipus d’iniciatives en relació amb el govern espanyol, evidentment aquest pla de rodalies seguirà el camí d’altres grans projectes.
- Energia eòlica. Catalunya té la doble característica que vol ser la primera en la lluita contra el canvi climàtic i al mateix temps paralitza totes les obres que comporten l’ús d’energies renovables. És el cas de l’eòlica, en la qual la capacitat instal·lada al nostre país ens situa en les darreres posicions en el context espanyol. Canviar això substancialment no és ja una qüestió, ni tan sols de capacitat inversora per part de la Generalitat, sinó de diligència administrativa i de superar les oposicions locals que perceben les necessitats col·lectives a partir només dels seus interesos.
- Per últim, la Sagrera, la gran obra que transformarà tot un sector de la ciutat de Barcelona i dotarà a la capital de Catalunya d’una central intermodal i ferroviària digna d’aquest nom. Ara sembla que va de debò, però aquest projecte s’ha començat i aturat tantes vegades que, com els altres, exigeix una atenció continuada per part del govern.
Tot això és tan important, ha mogut i mou tants milers de milions d’euros directes i indirectes, tants llocs de treball en temps de crisi, que caldria una agència de la Generalitat dedicada només a la gestió i impulsió d’aquests projectes que, a més, per la seva llarga durada requereixen en alguns casos d’actualització.
Loading ...
