Com si d’una partida de mus es tractés, malgrat que cap dels protagonistes sap jugar-hi, en la dialèctica ERC-JxCat ha aparegut l’”órdago” que vol dir que “és l’envit en el joc que si s’accepta decideix la partida”. També es pot interpretar com una jugada molt forta o fins i tot excel·lent. És clar que també la realitat podria estar més pròxima a una altra aposta de cartes d’un joc ben diferent, el “farol” al pòquer, quan el jugador llença una aposta buscant fer creure que té cartes a la mà molt millors de les que en realitat detenta.
Sigui órdago, sigui farol, JxCat i ERC s’han entestat ara a situar la possibilitat d’un govern de només ERC amb el suport de la CUP. Una possibilitat que un sector de Junts veuria amb bons ulls, passar a l’oposició per jugar fort al conflicte, però que n ‘hi ha un altre quina possibilitat fa tremolar les cames perquè tots ells han viscut pràcticament tota la seva vida professional o gairebé tota sota l’aixopluc del govern, ja abans amb el convergent Artur Mas, o en l’espai privilegiat de convenis i contractes.
ERC sembla que accepta la possibilitat sabent però que no pot confiar en la CUP perquè es veuria fàcilment desbordada, i que el suport que li brinden Comuns i socialistes passa per quedar indefensa davant de Madrid. Adéu reivindicació independentista per teòrica que sigui. I això també provoca tremolor de cames.
S’imposarà la jugada d’alguna de les dues baralles? La tradicional o la de pòquer? O al final el principi de necessitat portarà a ambdues forces a pactar?
Per si fos poc, dos fets darrers compliquen més el panorama. Un, el més recent, és el retorn a la presó de Carme Forcadell i Dolors Bassas, perquè el jutge ha considerat els arguments contraris de la fiscalia per al seu actual estatus de llibertat. Un cop més l’estratègia d’ERC es veu qüestionada pels fets. La pregunta és obvia: en què es fa notar el diàleg amb el govern?, quins han estat els canvis en positius que s’han produït favorables a les necessitats d’aquest partit polític?
La resposta és evident: cap. I no serà perquè el govern Sánchez no s’afarti de produir fets poc presentables des del punt de vista de la formalitat jurídica i democràtica. Per citar-ne dos de ben recents. No fer dimitir el ministre de l’Interior després que la justícia ha considerat il·lícita la seva destitució del cap de la Guàrdia Civil de Madrid és, al marge d’altres consideracions, un passar-se pel forro les formalitats que tota pràctica democràtica exigeix, com ho és haver declarat la minsa companyia d’aviació Plus Ultra d’interès estratègic. En altres paraules, el govern de Sánchez sí que és capaç de saltar-se a la torera les normes o de retorçar-les, excepte si la qüestió fa referència a Catalunya. Aleshores la seva prudència esdevé exquisida. Naturalment tot això resta credibilitat a la posició de Junqueras i Aragonès.
Però, per l’altra banda, la defenestració d’Alonso-Cuevillas de la mesa del Parlament situa JxCat en una posició de feblesa, perquè per prosperar el nom de la seva substituta, que ha de ser votat en el ple, necessita els vots republicans ja que, en cas contrari, es pot acabar perdent la quarta secretaria que fins ara detentava.
Embolica que fa fort.