La lectura de l’acord entre aquestes dues forces independentistes augura temps moguts, alhora que estableix un seguit d’objectius concrets. El seu abast i contingut és de tal mena, que ja es pot anunciar per endavant que no es compliran perquè són inabastables en una legislatura, i una bona part d’ells d’impossible compliment. És el problema de fer programes sense tenir la calculadora a mà.
El primer que declara l’acord és el camí de la independència i del gir a l’esquerra, i obre explícitament la porta a una futura incorporació de la CUP al govern; en altres termes, ara no en formarà part però sí que pot decidir fer-ho en un futur, cosa que evidentment ha de fer més complexa el pacte amb JxCat.
Es vol que l’independentisme tingui una incidència real dins i fora de les institucions, cosa que augura l’ús de les mobilitzacions al carrer. De fet, el títol del primer apartat ja és prou explícit “acumulació de forces i confrontació democràtica”, i presenta l’acció política com un enfrontament continuat amb l’estat. Hi haurà, i aquest aspecte no s’ha fet públic, una taula de direcció estratègica independentista, que defineixen com a “fora de focus”, és a dir que treballarà al marge de tota informació pública i transparència. No és bo que en un sistema democràtic hi hagi una instància al marge del govern i del Parlament que s’atorgui la direcció global més enllà del dia a dia. Tindríem d’aquesta manera dues instàncies ademocràtiques: l’esmentada taula de direcció i el Consell per la República, del qual cal veure si Puigdemont se surt amb la seva i acaba formant part de l’organigrama de govern. Seria una estructura ben anòmala, fora de tot control parlamentari.
L’acord estableix d’altra banda la sobirania parlamentària i situa la instància del Parlament per sobre de tota decisió que l’afecti encara que sigui dels tribunals de justícia. Aquest fet també augura un capítol conflictiu.
S’amplia també la consecució dels anomenats “drets materials”: habitatge, drets de ciutadania, drets i llibertats, subministraments, antifeixisme i ecologisme.
En aquesta mena de calaix de sastre es defineix que la seva consecució ha de realitzar-se per mitjà de “la confrontació amb l’estat… amb un suport social ampli, amb un moviment popular existent i amb possibilitats d’implementació i materialització”.
El text aborda la qüestió de la taula de negociació amb el govern espanyol, que és la basa específica d’ERC i concreta les posicions d’ambdós partits. Per banda de la CUP, diu que s’assumeix temporalment des de la crítica i l’escepticisme i es dóna un marge a la negociació, i es compromet a no fer crítica parlamentària per aquest motiu. ERC per la seva banda ho formula com una possibilitat de la qual rendirà comptes periòdicament, i de manera concreta es compromet a que la primera meitat del 2023 valorarà els treballs de la mesa, el procés de negociació i l’eventual finalització d’aquesta negociació. Ambdues parts es reafirmen que la resolució del conflicte a través de la mesa només pot consistir en l’autodeterminació i l’amnistia que, per cert, ja ha estat refusada per la mesa del Congrés, després de la iniciativa presentada pels grups independentistes. La raó ha estat el caràcter no constitucional, donat que aquest text exclou tota possibilitat d’amnisties generals.
L’acord, de 16 pàgines, desenvolupa una sèrie de punts, molts i molt concrets, de la renda bàsica universal en un pla pilot, un pla de rescat social, les polítiques de l’habitatge que entre altres coses preveuen dedicar 1.000 milions anuals a aquest objectiu i posar a disposició 5.000 habitatges l’any, el programa de Salut que bàsicament consisteix en un projecte de retribucions salarials qüestió que s’endú la major part dels acords, i que curiosament no hi figura ni una sola referència a la Covid-19, al pla de vacunació, a la inexistència d’una xarxa nacional de prevenció de malalties infeccioses. En definitiva, res relacionat amb el gran problema que té plantejat Catalunya, com la resta del món, amb l’actual epidèmia. És un dels fets més cridaners d’un programa prou cridaner.
Un altre apartat és el de treball digne per a tothom que preveu incorporar 90.000 interins i temporals del sector públic.
En l’ordre públic ja és coneguda la suspensió de les pilotes de foam i en general és un conjunt de punts que demostren que el que els hi preocupa no és la seguretat dels catalans, sinó el control i desmantellament de la policia.
Un altre apartat, és l’impuls a sectors estratègics públics, que inclou la implantació de la banca pública a curt termini, la remunicipalització de l’aigua i la creació d’una empresa energètica pública. Es preveu la creació de la conselleria d’Acció pel Clima, un nou departament més. També tracta del foment de l’ocupació, la indústria i el cooperativisme i preveu l’elaboració d’un pla nacional per a la indústria. De fet, el programa està ple de “plans”, més d’una dotzena, que requeriran un esforç ingent. El problema de tanta planificació és que la Generalitat no té una organització que l’aculli. Es pot governar a base de plans si l’organització administrativa ho contempla, però aquest no és el cas de la Generalitat.
Hi ha un apartat molt imprecís sobre l’enfocament dels fons europeus Next Generation i acaba amb un punt relacionat amb el municipalisme i la innovació.
Amb un programa com aquest, que només sap concretar despesa, però no sap precisar impulsos i respostes per a l’economia i per afrontar la Covid, difícilment sortirem ben parats. Share on X
Loading ...
