Els sous que cobren els polítics i els càrrecs de la Generalitat són dels més alts d’Espanya. El president, per exemple, té uns ingressos de 153.235 euros bruts l’any. Els consellers per la seva banda, perceben uns ingressos anuals de 115.000 euros bruts. Més de 180 llocs de responsabilitat perceben xifres que se situen entorn els 100.000 l’any.
Formalment són més alts que els del president del govern espanyol, però la comparació no és real perquè aquesta figura, com també la dels ministres, tenen un nivell de despeses que no formen part del sou. El que sí que resulta més comparable és el del president de la Generalitat perquè té casa i despeses de representació a afegir a aquella xifra. En tot cas, són sous d’excel·lència que sens dubte permeten que persones molt capacitades en la societat assoleixin llocs de responsabilitat. El problema és que no és la via de l’excel·lència la que determina el lloc, sinó la via de la fidelitat al partit, que és tota una altra cosa.
Aquests sous tan elevats i la via partitocràtica fan que quan un conseller o alt càrrec perd el seu lloc, els seus ingressos rebin una forta garrotada perquè el seu valor en el mercat és habitualment molt inferior. La conseqüència d’aquest fet la suporta també l’erari públic, perquè aleshores per compensar la pèrdua econòmica s’han de generar càrrecs bàsicament concebuts per alimentar aquells que han perdut el lloc polític de rellevància que els dotava de grans ingressos.
Ara el nou govern que percebrà ingressos tan alts, ha d’afrontar una sèrie de problemes acumulats i nous que fins ara els que l’han precedit no han sabut com tractar. El més nou de tots i que pot ser demolidor és el creixement desmesurat dels ERO, és a dir dels acomiadaments. Es compleix la profecia que els ERTO es van transformant en persones sense feina. Concretament, en els dos primers mesos de l’any s’han produït 4500 acomiadaments, que és una magnitud quasi igual a la meitat de l’any passat i per sobre de la suma de tots els acomiadats el 2010 i 2018. És una dada alarmant que també en aquests dos primers mesos prop de 58.000 persones es van veure afectades per expedients de suspensió i reducció de jornada, i el que és més greu, tot això no afecta només al comerç i a l’hostaleria sinó que està tenint una incidència important a la indústria.
Però també hi ha problemes acumulats que ara fan eclosió amb força a causa de la Covid-19. Per exemple, Catalunya encapçala el rànquing de persones dependents en la llista d’espera, tantes com 73.386. L’Observatori per a la Dependència diu literalment que veu “una hecatombe” en els retards que acumula Catalunya. No té una explicació lògica aquesta gran diferència amb la resta d’autonomies, perquè si bé és cert que aquest és un servei mal finançat per l’estat, també ho és que el mal finançament afecta tothom i no només a Catalunya.
Per si no n’hi hagués prou, el Dincat, que representa les 300 associacions catalanes que tenen 40.000 persones amb discapacitat intel·lectual, va presentar un llibre blanc en el que denuncia que les entitats que fan aquesta feina estan al límit, perquè l’administració catalana les desatén.
Es pot assenyalar també un aspecte singular que ajuda a mostrar descarnadament la contradicció entre les elevades retribucions i l’acció de govern. Es tracta de tot el que està relacionat amb el medi ambient. Ara Pere Aragonès assenyala que vol crear dos nous departaments, amb el que significarà de multiplicar la despesa. Un relacionat amb el feminisme, que té un sentit escàs perquè en tot cas hauria de ser una competència transversal i no vertical, i un altre relacionat amb el medi ambient. Cal recordar que Catalunya és la comunitat que té més legislació mediambiental, començant per una grandiloqüent llei de lluita contra el canvi climàtic, però a la pràctica allò que és més elemental no està atès: el bé insubstituïble del sòl fèrtil no compta amb cap programa de lluita contra l’erosió. Els boscos, que ocupen la major part de Catalunya, no tenen finançament. I fins i tot atencions històriques que s’havien prestat en el passat, com la lluita contra la processionària, fa anys que estan desateses. “Grans” lleis contra el canvi climàtic, però l’energia eòlica instal·lada a Catalunya representa només el 4,6% del total espanyol. Més departaments, més despeses, males polítiques.
I encara ens quedaria per remetre els forats negres, però aquest aspecte paga la pena que el tractem en una altra ocasió.
Loading ...
