Mentre el Papa Francesc era portada en els principals mitjans de comunicació del món pel seu històric viatge a l’Iraq, en un petit racó d’aquest mateix món es produïa una altra manifestació de la voluntat d’agredir i cancel·lar la presència cristiana.
En una petita i rica, per la seva renda, població de la comarca del Maresme, es liquidava la creu de pedra situada davant el temple parroquial. La seva presència era més aviat modesta, però la seva greu culpa era ser una creu.
Per ordre de l’alcalde Víctor Llasera de JxCat i per acord de ple es va procedir a enderrocar i retirar-la. El plenari de Sant Vicenç de Montalt viu en un estat d’agitació permanent, de manera que hi ha gairebé tants regidors en el grup no adscrit com la suma dels diversos grups que no són pocs, JxCat, ERC, PSC, Independents, CUP i Primàries. En l’actual mandat, l’alcaldia ha passat ja per tres alcaldes, els dos primers de PSC, i l’actual, Llasera, que va ocupar el lloc en veure’s obligat a dimitir l’anterior per uns presumptes abusos sexuals.
Aquest és un escenari en què els teòrics successors de Convergència, al menys en els seus votants, es dediquen a liquidar creus de pedra del centre de la població. I tot això es fa sense una especial oposició per part de cap partit polític i sí més aviat amb l’entusiasme d’alguns.
Ha estat una decisió presa per la comissió de govern sense passar pel plenari, i practicada amb traïdoria aprofitant la reforma del carrer. De fet, ni tan sols està clar que el lloc on estava la creu fora de caràcter públic. Si no ho fos, l’Ajuntament hauria comès un delicte contra la propietat privada. La qüestió és si el plenari rectificarà la malifeta.
Gairebé en el mateix interval de temps, algunes de les manifestacions feministes del 8-M no van tenir millor idea que agredir amb les seves pintures morades diverses parròquies de Barcelona, amb expressions que, aplicades a altres edificis i activitats, serien classificades com a delictes d’odi. No ha estat a Barcelona l’únic lloc on s’han produït aquest tipus de fets, sinó que també s’han donat en altres poblacions de Catalunya. El feminisme que surt al carrer, o a l’almenys una fracció d’ell, veu l’Església com un enemic a batre.
Tot això defineix un escenari d’intolerància cap a una part dels propis ciutadans, els cristians.
e-Cristians ha formulat una declaració que interpel·la directament als principals responsables d’aquest clima. Diu així:
“Ens dirigim sobretot als partits que són majoritaris, com PSC, ERC JxCat o que, sense ser-ho, tenen una presència important en les institucions, com la Cup i Comuns, i també a les poderoses organitzacions feministes que no desqualifiquen aquestes accions realitzades en nom seu.
¿Quina democràcia estan construint quan agredeixen institucionalment els sentiments i creences dels cristians, quan per celebrar els drets de la dona “marquen” esglésies?
Què dirien quan el que és valuós i símbol de les seves creences mundanes es veiés agredit o maltractat? Doncs el que no desitgin per vostès no ho vulguin per a ningú. Perquè només sota aquest principi es construeix la democràcia.
Respectar és el vostre deure. No forcin més la crispació en un país que pateix i molt a causa de la pandèmia i la crisi econòmica.
Respecte!
De fet, la veu d’e-Cristians, com en altres ocasions, ha estat la primera i fins ara pràcticament l’única a fer-se sentir, confirmant que el seu nou lema “e-Cristians, l’alternativa” respon cada vegada més a la realitat.
Cal reclamar al feminisme respecte cap als catòlics, i quan no es dóna, mostrar el seu costat sectari i agressiu
I en el cas de Sant Vicenç de Montalt la creu ha de tornar al seu lloc. Qualsevol altra solució és un abús i una renúncia sense sentit.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.