S’han obert les comarques i la població catalana podrà circular per totes elles sense sortir de la seva bombolla de quatre persones. És una mesura encara molt restrictiva; per exemple, fa impossible els grups d’excursionistes. El fet és que totes les mesures, i més enllà d’elles, són acceptades amb un fatalisme digne d’elogi. És tan fatal el fatalisme que fins i tot el responsable de la sanitat espanyola, Salvador Illa, s’ha pogut presentar a les eleccions catalanes i quedar primer.
El que cal preguntar-se, ara que han passat les eleccions, és si és normal el què ens està passant i l’acceptació dels resultats.
Viatgem a l’altra banda de l’Atlàntic. Al Paraguai, un dels països més pobres d’Amèrica Llatina i amb una sanitat més feble, tant que només disposa de 4.000 vacunes, més 20.000 que li ha ofert Xile, és un país d’una dimensió semblant a Catalunya perquè té poc més de 7 milions d’habitants, i viu una dura controvèrsia política. Tanta, que el seu president, Mario Abdó, està amenaçat d’impeachment pel Parlament, acusat de mala gestió de la pandèmia. Però Paraguai, que viu durs enfrontaments, fins i tot al carrer per aquella causa, presenta poc més de 175.000 contagis i ha registrat 3.400 morts. Al costat de Catalunya, són unes xifres magnífiques perquè el nostre país, que ha imposat restriccions a tort i a dret i continua amb elles, té a hores d’ara 572.000 casos i l’esgarrifosa xifra de quasi 21.000 morts, sis vegades més per a una població equivalent.
Es digui el que es digui, una situació d’aquesta mena no és acceptable. Com no és acceptable que a hores d’ara Catalunya i Madrid siguin les dues comunitats autònomes que registren més incidència per 100.000 habitants els últims 14 dies. 207,47 en el nostre cas, i 226,55 en el cas de Madrid. La mitjana espanyola és de 139,59. Amb una diferència a més brutal: a Madrid el toc de queda és molt més generós, i bars i restaurants, així com grans superfícies, han pogut mantenir un funcionament molt més normal que les restriccions catalanes.
Tornem a repetir la pregunta: què li passa a Catalunya? Hi ha la impressió generalitzada que el responsable de sanitat és un excel·lent professional. Cap dubte. Ara, els resultats assenyalen una pèssima situació que combina una elevada mortalitat, la pressió a les UCI i un fort impacte negatiu a l’economia a causa de les restriccions.
Però és que a més aquesta mortalitat està molt lligada a l’edat. Més de 14.000 dels 20.000 morts tenen més de 80 anys. I si a aquesta xifra li afegim les persones de més de 70 anys, arribem quasi als 18.000 morts. Per tant, el problema de la mortalitat catalana està concentrat en unes franges d’edat molt definides. I per aquesta banda també plora la criatura.
Se’ns ha explicat que la segona etapa de vacunació començava la segona setmana de febrer i es vacunaria totes les persones de més de 80 anys, a més de treballadors essencials, farmacèutics i fisioterapeutes, així com als docents. I la informació oficial assegurava que hi havia 37 punts de vacunació repartits per tot el territori, xifra que si realment correspon a la realitat, és ja d’entrada absolutament insuficient. El resultat és que un mes després només s’ha vacunat el 20% de la població més gran de 80 anys. A aquest ritme, fins a mitjans juliol! no s’hauria vacunat a la població de més risc, i ja ni parlem de la més grans de 70 anys, que de moment estan al fons del calaix.
Totes aquestes dades, i altres més, haurien de provocar una revolta cívica i raonada en l’àmbit parlamentari, mediàtic i social perquè són incomprensibles uns resultats tan absolutament deficients, però no passa res. I aquest precisament és el problema greu.
I per si això no fos prou, amb la col·laboració de la sanitat catalana, el 27 de març acollirà un concert massiu per a 5.000 persones sense distàncies de seguretat a càrrec de Love of Lesbian. És una mena d’experiment perquè la gent que hi vagi passarà un test d’antígens. Realment a vegades la incompetència es vol disfressar de genialitat.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
