Les tribulacions d’Úrsula von der Leyen amb les vacunes contra el coronavirus

La presidenta alemanya de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, va acabar l’any 2020 amb el vent a favor:  acord sobre els fons de recuperació contra la pandèmia (EU Next Generation)  i la seva ratificació en marxa, acord  sobre la relació futura amb el Regne Unit (Brexit)  i  la Comissió Europea centralitzant la compra de vacunes per a tota la UE. Cada nou contracte amb les farmacèutiques – n’hi havia sis de signats – el presentava com una victòria que garantia que Europa  seria dels primers a disposar de les vacunes. A finals del mes de desembre de l’any passat,  anunciava feliç i orgullosa el començament del programa de vacunació a la UE contra el coronavirus. Presumia de què els europeus, des del Mediterrani a la Bàltica, serien vacunats de manera ràpida i massiva amb vacunes que havien sigut comprades en nom de tota la UE per la Comissió Europea  i que també serien distribuïdes  per ella. La presidenta estava encantada de viure aquells moments, als que qualificava de “commovedors“ i  considerava  “un gran èxit europeu“.

Però el seu estat d’ànim va canviar  al cap d’un mes, quan es feia patent que la UE quedava endarrerida en el procés de vacunació de la pandèmia amb només un 2%  de la població vacunada.

Era molt poc en relació amb països com els Estats Units  (7%), Regne Unit (11%) o Israel (prop del 50%). La causa principal del retard s’atribuïa a la  lentitud burocràtica  en el procés d’aprovació de les vacunes a la UE, unit a una negociació millorable amb les empreses subministradores.  La contractació amb les farmacèutiques semblava tenir un efecte secundari molt desafortunat: la possible desviació de vacunes  que havien d’arribar a la UE, a països que havien negociat abans i amb millors condicions  per a les companyies subministradores.

Els problemes de subministrament varen començar quan la firma anglosueca  Astrazeneca  va avisar que proporcionaria menys de la meitat dels 80 milions de dosis que havia promès a la UE per al primer trimestre de l’any.  El contracte amb AstraZeneca s’havia signat el mes d’agost.  Va ser un primer contracte al qual, tot seguit, se n’hi varen afegir cinc, amb dos d’addicionals en preparació. Tot plegat per tenir disponible allò que l’executiu comunitari presentava com una magnífica cartera de 2.300 milions de dosis subministrades per sis companyies. El conflicte amb AstraZeneca havia esclatat entre acusacions mútues. La gegant farmacèutica nord-americana Pfizer va anunciar, poc després,  que tampoc podria subministrar les dosis previstes.

Els moments “commovedors“ de desembre s’estaven transformant en moments “tortuosos“.

A finals de gener, els incompliments d’AstraZeneca i Pfizer en el lliurament de vacunes varen disparar totes les alarmes a la Comissió Europea, que veia com es multiplicaven els obstacles que podien amenaçar l’objectiu d’arribar al 70% de població vacunada a finals d’estiu. La gota que havia fet vessar el vas havia estat l’anunci sorpresa d’AstraZeneca que no subministraria les dosis que havia promès, amb la sospita afegida que les vacunes que no arribarien a Europa  havien anat a parar a tercers països.

La Comissió Europea  va reaccionar aleshores amb un to inusualment dur,  obrint una batalla contra les farmacèutiques.

Va exigir que es respectessin els terminis de repartiment i va demanar detalls sobre on eren les dosis que les companyies no facilitaven. La UE va implementar  un mecanisme de control d’exportacions de vacunes per assegurar que les empreses subministradores complien els seus contractes. Aquest mecanisme va aixecar immediatament crítiques al Regne Unit, que temia sortir perjudicat per aquelles limitacions. El ministre britànic encarregat del desplegament de la vacunació  va declarar que “el nacionalisme de vacunes és un mal camí“.  La UE també va activar, i retirar posteriorment, “l’opció nuclear“ d’endurir els controls a la frontera d’Irlanda del Nord per evitar fugues  no desitjades.

Totes aquestes exigències venien avalades pel fet que la UE havia avançat molts diners  per assegurar que les companyies tinguessin la capacitat d’investigació i fabricació que calgués: en total, 2.700 milions d’euros. “Europa ha invertit milers de milions per ajudar a desenvolupar les primeres vacunes del món contra la covid-19, per crear un autèntic bé comú global, i ara les empreses han de complir, han d’honorar les seves obligacions“ clamava  Úrsula von der Leyen.

Als despatxos de la Comissió Europea de Brussel·les es podia pensar que la Pèrfida Albió havia tornat a sortir-se’n amb la seva mostrant més flexibilitat i un cert esperit pirata, davant la pesada maquinària burocràtica europea. Un  mal principi per a la convivència post-Brexit. Es podia interpretar com la tensió  entre el mercat, representat pel Regne Unit, i les regles, representades per la UE. També com  una clara advertència per a Europa: el fantasma del Singapore on Thames reapareixia.

No obstant i això, hi havia el convenciment de què la UE havia obrat correctament centralitzant la compra de vacunes i evitant així una competència entre els països europeus que n’hauria encarit la compra.

Sense la UE, la competició per la vacuna hauria estat ferotge. La centralització assegurava que la distribució de les vacunes a la UE  no respongués a la capacitat econòmica de cada Estat membre sinó a les necessitats generals de la població. El problema  semblava que era que la Comissió Europea no tenia la  suficient expertesa  en compres d’aquest tipus. Per altra banda,  es donava  la relativa lentitud de l’Agència Europea del Medicament (EMA) a concedir les autoritzacions. L’EMA verificava a fons  la seguretat i l’eficàcia de les vacunes . El procés d’autorització comercial condicional durava  tres o quatre setmanes.  Amb tot el  procés recorregut, primer hi havia un examen complet per part dels experts i científics de l’EMA, les dades eren analitzades i amb això hi havia  una clara distribució de la responsabilitat que corresponia a l’empresa. Tot plegat es considerava prudent, car amb la vacuna s’injectava una substància activa biològica  en una persona sana, però era lent. L’EMA prioritzava la seguretat, i en això tothom hi estava  d’acord.

Però el sistema triat, consistent en una autorització comercial condicional,  comportava un retard respecte als reguladors britànic i nord-americà, que feien servir autoritzacions temporals.

Fins al 21 de desembre no va arribar la llum verda europea  per a Pfizer, el 6 de gener per a Moderna, i el 29 de gener per a AstraZeneca.   Els incompliments en els lliuraments eren palesos, el més greu d’AstraZeneca i tot seguit  el de Pfizer. La directora de l’EMA, la irlandesa Emer Cooke,  declarava  que treballaven amb les empreses per mirar d’accelerar els processos.

Els darrers dies de gener i els primers de febrer han sigut molt difícils per a Von der Leyen.

Ha acumulat el flagrant incompliment d’un dels contractes de subministrament de vacunes que ella va negociar, el d’AstraZeneca, amb l’establiment d’un mecanisme de control de l’exportació de vacunes, i l’error d’activar la clàusula de salvaguarda del protocol d’Irlanda. Equivocació rectificada en poques hores, però que va provocar nervis a Londres i Dublín, i de la qual no es va fer responsable al començament, per acabar rectificant i declarant  que ella “assumia tota la responsabilitat“.

En una entrevista recent  ha dit  que “el pitjor de la guerra de les vacunes ja ha  passat“  i  que “ara ja ens trobem novament en el bon camí que ha de portar a complir l’objectiu de tenir un 70% de la gent a Europa vacunada a l’estiu“.  La presidenta  ha defensat l’estratègia de vacunació, encara que ha reconegut  que va subestimar la complexitat del procés  i les necessitats inherents  a una producció ràpida en massa. “Són lliçons que he après  d’aquesta crisi“.

Segons la presidenta, ara ja es tenen a la UE tres vacunes autoritzades – Pfizer, Moderna i AstraZeneca – . Aquesta última  a l’estiu passat era la candidata que semblava que guanyaria la cursa.  “Ara arribaran Johnson&Johnson, CureVac i més tard Sanofi. És una cartera que parla per sí sola. L’embús s’ha produït  en els lliuraments al principi de l’estratègia de vacunació, quan vàrem subestimar les complicacions que afrontàvem.  Mirant cap enrere, si pogués repetir alguna cosa, seria explicar a la gent que sí, que avancem, però que això serà lent, que trobarem problemes, retards, perquè és un procediment completament nou“.

Sobre les comparacions amb la rapidesa de vacunacions en els Estats Units, Regne Unit i Israel, la presidenta ha declarat  que “un  país pot ser una llanxa ràpida, però  la UE és com un gran petrolier, aquesta és precisament la força de la UE i estic convençuda que l’enfocament europeu que hem adoptat  és el correcte“. “Sé que el Regne Unit ha triat l’autorització d’emergència en 24 hores, però llavors la responsabilitat que pugui haver-hi també recaurà en el seu govern. Nosaltres hem escollit una altra via, la comunitària,  crec que és una  bona decisió”.

Després d’aquella entrevista, Von der Leyen ha comparegut davant el Parlament Europeu el 10 de febrer, també per justificar-se. Davant dels eurodiputats ha reconegut errors en l’estratègia de compra de vacunes  que ella ha dirigit, tot advertint una vegada més que la UE, sense aquella compra centralitzada, hagués acabat  “destrossada“  per les divisions entre els grans països que haurien aconseguit accés a les vacunes i els petits països, que n’haurien quedat al marge. La compra conjunta de vacunes ha evitat repetir l’error de la primavera passada quan alguns estats membres es disputaven o es bloquejaven  l’accés a mascaretes i equip mèdic. La presidenta ha acceptat errors, però ha subratllat que s’han aconseguit dos objectius: la compra conjunta dels 27, que ha evitat el campi qui pugui, i realitzar-lo sense dreceres en matèria de seguretat i eficàcia.

En qualsevol cas, per poder aconseguir l’objectiu de vacunar un 70% dels europeus adults a finals de l’estiu, calen més vacunes. Amb les tres autoritzades fins ara i el ritme de producció actual no s’hi arribarà.

És per això que les mirades es fixen en les tres vacunes que hi ha actualment al túnel d’examen de l’EMA, les de CureVac (225 milions de dosis), Johnson&Johnson (200)  i Novavax (100). A més,  hi ha un contracte amb Sanofi GSKA. Actualment la UE depèn de les dosis de Pfizer (600 milions de dosis per al 2021), Moderna (160) i AstraZeneca (400). A la vista de tot plegat, el dia 12 de febrer la Comissió Europea s’ha concedit un termini més ampli per complir amb l’objectiu del 70% de població vacunada l’estiu que ve.

Úrsula von der Leyen  ha declarat que l’estiu s’acaba el 21 de setembre i que, per tant,  aquesta és la data per arribar al 70% dels vacunats.

L’ambient  que es respira actualment a Brussel·les és que, enmig de la pandèmia, no és el moment d’obrir grans crisis. Es pensa que aquesta “crisi de les vacunes” se superarà sense grans dificultats si la presidenta aconsegueix que el calendari de vacunació torni al seu ritme en un termini breu.  Si ho aconsegueix ràpidament, quedarà com una crisi passada. Però si en tres o quatre setmanes la sensació és que el subministrament s’estanca, es multiplicarà la pressió contra la presidenta.

Per altra banda, no es pot oblidar que, a la crisi de les vacunes, s’afegeixen altres  crítiques a Von der Leyen per voler centralitzar-ho tot i no saber delegar. Segons algunes fonts europees: “no és persona d’equip i prefereix treballar amb només un petit gabinet al seu voltant, i això en una organització com la Comissió Europea, té les seves dificultats“. Altres fonts també  critiquen “el seu passat polític poc brillant a Alemanya“, quan havia ocupat diferents carteres ministerials amb Angela Merkel de cancellera. Per la seva banda, tant el president francès, Emmanuel Macron, com la cancellera alemanya,  Angela Merkel, s’han afanyat a donar suport a la posició de la presidenta de la Comissió Europea. Macron la va proposar com a candidata a la presidència de la Comissió i Merkel  va acceptar complaguda. Tots dos l’han excusat d’errors i retards, que han atribuït a “circumstàncies fora de control”. 

Mentrestant, la geopolítica de les vacunes apunta a l’horitzó. L’Agència Europea del Medicament (EMA) acaba de fer públic  un comunicat en el qual desmenteix que hagi rebut cap petició per autoritzar la vacuna russa, Sputnik V. És una vacuna que va rebre un reconeixement de la revista científica The Lancet, però que, de moment, “ni té l’autorització per distribuir-se a la UE, ni forma part de l’estratègia de vacunació de la Comissió Europea”.  No obstant això, Hongria s’ha desmarcat de la línia general i, sense esperar la llum verda  de la EMA, ha donat la seva autorització d’emergència a la vacuna russa i n’ha comprat 600.000 dosis.

A més de Rússia, la Xina també està utilitzant les seves vacunes com a instrument d’influència geopolítica a Europa i arreu del món.

En qualsevol cas, cal reconèixer que el  desenvolupament en temps rècord de les vacunes ha estat una gran victòria de la ciència i és un bon motiu per a l’optimisme. Destacats experts també han assenyalat que una centralització a través de les Nacions Unides (ONU) hauria estat probablement el camí més adequat per enfrontar-se a la pandèmia i evitar la conversió de  les vacunes en  armes llancívoles de caràcter geopolític.

 Loading ...