Dimecres vint de gener a la tarda vam respirar tranquils. Les imatges de l’assalt al Capitoli de Washington ens havien esglaiat i sobrepassat. Vam veure l’increïble. Des del 20 de gener respirem.
La recent mort de l’actor que interpreta el baró von Trapp, el canadenc Christopher Plummer, en Somriures i llàgrimes (1965) m’ha fet recordar l’escena en la qual arrenca el drap nazi de la creu ganxuda. Un noble austríac no pot tolerar aquesta profanació a casa seva. Una cosa semblant va dir el pare Jesús Granero, rector del col·legi jesuïta del Palo, l’hivern de 1939. Nosaltres seguim la creu de Crist, no la creu ganxuda. Va ser desterrat a Canàries.
Des de petits ens vam anar fent antifeixistes, en sentit estricte.
No ho sabíem, però així era quan coneixíem la gosadia i idealisme dels herois que llegíem i vèiem en El ceptre d’Ottokar o al Capitán Trueno, herois antifeixistes, encara que no se’ls anomenés així, ja que no entrava en el guió. Ells ens van anar educant. Ens van vacunar contra la reculada. Borduria no era el nostre paradís. Sabíem que érem catòlics, però només més tard vam saber que anàvem creixent antifeixistes.
Més tard va ser Casablanca o aquell memorable discurs de Charles de Gaulle des de Londres, que gairebé ningú va escoltar el 18 de juny de 1940, però que ens sabíem de memòria: “França ha perdut una batalla, però França no ha perdut la guerra (…) vet aquí per què convido a tots els francesos on siguin, al fet que s’uneixin a nosaltres en l’acció, el sacrifici i l’esperança. La nostra pàtria està en perill de mort. Lluitem per salvar-la”. En realitat, no tot això es va sentir en els discursos de juny, va caldre esperar als cartells, que avui trobes a totes les cantonades de les ciutats franceses, per llegir el començament.
El descrèdit de la il·lusió comunista va arribar abans o després, quan ja estàvem vacunats, però va arribar. Val més desenganyar-se que viure enganyats. Els catòlics no tenim una solució única ni un comportament que puguem proposar quant a catòlics (en Tant que Catholiques), tot i que com a catòlics (comme Catholiques) sí que busquem contribuir al bé comú, de manera plural, però sense inhibicions. És la nostra hora, no podem saber si és tard, però sí que és la nostra hora.
Així ho va entendre Joe Biden quan als seus setanta-set anys va presentar la seva candidatura per a la presidència dels Estats Units. Calia reconciliar aquella societat, calia cosir els trencats que s’havien produït. Si un mira el món i va prenent nota s’adona que alguna cosa, molt, es pot fer. Però, cal fer-ho. En l’anomenada “era de l’enfrontament” els catòlics podem ajudar a cosir.
En aquest moment, són catòlics Joe Biden, president dels Estats Units d’Amèrica del Nord, António Guterres, secretari general de Nacions Unides, Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió europea, Davide Sassoli, president de Parlament europeu, Sergio Mattarella, president de la República italiana, i, per descomptat, Jorge Mario Bergoglio, avui sens dubte el més rellevant líder mundial al servei del bé comú.
Alguna responsabilitat global tenim els catòlics per reduir enfrontaments i per servir al bé comú. Una cosa podem fer per anteposar als interessos, per legítims que siguin, i als equilibris contractuals, per oportuns que siguin, els pactes de la fraternitat. Aquesta no és un bell somni que es declama líricament sense cost. La fraternitat exigeix treball pacient i fosc per arribar a pactes sòlids, encara que no siguin brillants, encara que només siguin provisionals o parcials. Es tracta d’anar creant processos d’aliança que facin impossibles les reculades injustes.
En Fratelli tutti (octubre de 2020) Bergoglio ha proposat un programa de fraternitat i amistat social. Una i l’altra s’interpreten i s’alimenten. La primera és d’arrel evangèlica, la segona apareix en l’aristotèlica Ètica a Nicòmac que des de 1548 es va ensenyar a les escoles jesuïtes. Una cosa podem fer a la geopolítica actual. Llocs no ens falten. Llavors Messina, Roma, Goa, avui Saint-Joseph de Beirut, Georgetown, Tòquio. Hi ha una geopolítica catòlica possible. Es tracta de descobrir-la. Bergoglio no vol retrocessos.
En 1948 Albert Camus va ser convidat pel dominic Jean-Augustin Maydieu per parlar sobre “el no- creient i els cristians”. Algunes notes van ser publicades, són molt conegudes. Camus es va excusar per dirigir-se a persones amb les quals no compartia conviccions i als qui va agrair la seva generositat. Des del començament deixa clar: “si em permeto, al final d’aquesta conferència, reclamar de vostès alguns deures, no podrà tractar-se més que de deures que s’han d’exigir a tots els homes en l’actualitat, siguin cristians o no” i gairebé al final afirma: “només puc parlar del que sé. I el que sé, i que constitueix a vegades la meva nostàlgia, és que, si els cristians es decidissin, milions de veus -milions de veus, escoltin bé- s’unirien al món a un crit … “. El món crida i els catòlics poden sentir aquest crit. Podem.
Avui l’actuació és urgent davant dels que volen trencar, dividir, enfrontar, assaltar els espais comuns i compartits; retrocedir, en una paraula. Hi ha qui proposa un altre retrocés als anys feixistes, als nacionalismes exacerbats, als populismes destructors, a la dialèctica amic-enemic al fet que tot queda reduït a l’espai públic. Hi ha qui prefereix que tot vagi malament, fins i tot pitjor que malament, simplement pitjor. N’hi ha que trien enfrontar, mentir i provocar. Són els partidaris de les males solucions, els partidaris de l’estúpidocracia, a la qual anomenen també “politique du pire”.
Biden aporta “conviccions, intel·ligència i experiència”. Així ho ha resumit Josep M. Carbonell en < catalunyaplural >. Per Biden la seva fe catòlica nodreix la seva acció i l’acompanya en les tortuositats de la vida. La convicció constitucionalista, de primacia dels procediments legals establerts, el va portar a qualificar l’assalt al Capitoli de Washington com “terrorisme domèstic”. Però és que Biden a més aporta saviesa, la qual només s’aconsegueix amb els anys i que permet ser clarivident i enèrgic, també compassiu i bondadós. A certa edat aquests valors ja no estan enfrontats.
El catòlic Biden va començar el seu servei com a president dels Estats Units després d’assistir a l’eucaristia a la catedral de Sant Mateu Apòstol, a Washington. Va presidir la mateixa el jesuïta Kevin O’Brien, rector (president, es diu allà) de la Universitat de Santa Clara a Califòrnia (geo-política!), qui en l’homilia va dir: “voleu fonamentar aquest dia [d’inici de la presidència] en la vostra fe, en les oracions i en les pregàries familiars d’aquesta celebració “(…)” i amb humilitat i esperança demaneu a Déu benedicció i protecció, força i coratge per servir al nostre país”. En l’eucaristia s’havia llegit al profeta Isaïes (capítol 58: 6-11), la carta paulina als Filipencs (capítol 4: 4-9) i l’evangeli segons sant Lluc en què es presenta el ministeri públic de Jesús a la sinagoga de Natzaret (capítol 4: 16-22).Totes van ser paraules inspiradores per al començament del seu “ministeri” com a president dels Estats Units d’Amèrica: servir.
O’Brien va concloure la seva homilia, que val la pena llegir íntegrament, amb l’esmentat text paulí: “El Senyor és a prop. No us inquieteu per res; més aviat sempre que pugueu, presenteu a Déu les vostres peticions, mitjançant l’oració i la súplica, acompanyades de l’acció de gràcies … i llavors el Déu de la pau serà amb vosaltres “.
En l'anomenada era de l'enfrontament els catòlics podem ajudar a cosir Share on X
Loading ...
