Les dades actualitzades de vacunació als països membre de la Unió Europea són molt inquietants.
La Unió Europa tan sols ha assegurat el subministrament de vacunes per al 22% de la població fins l’estiu. És probable que el percentatge real sigui superior, però dependrà de les capacitats de producció dels fabricants.
L’objectiu del govern espanyol d’haver vacunat el 70% dels ciutadans a finals d’agost és totalment il·lusori. No és d’estranyar que no s’hagi volgut mullar per precisar el calendari de vacunacions.
Però el pitjor del cas arriba quan es compara la capacitat europea de vacunació amb la resta de països desenvolupats.
Israel ja ha injectat almenys una dosi al 54% de la població. El seu és certament un cas extraordinari, però arreu les dades són força millors que les dels països de la UE.
Segons les informacions recopilades pel Financial Times, els Estats Units han injectat almenys una dosi al 10% de la població. Al Regne Unit ja oficialment fóra de la Unió Europea, la vacunació arriba pràcticament al 15%. Mentrestant, a l’Europa continental el percentatge cau a poc més del 2%.
Fins i tot les dues grans potències industrials europees, Alemanya i França (i en particular aquesta última), presenten xifres de vacunació irrisòries: 3% i 1,8% respectivament. Turquia, per exemple, ha vacunat ja al 2,6% de la població.
Però allí on la comparació es fa més odiosa és entre el Regne Unit del Brexit ja consumat i els estats membre de la Unió Europea. La sortida del país de la Unió havia de suposar un cataclisme per als anglesos. De moment, però, la tempesta sembla afectar sobretot l’altra banda del canal de la Mànega.
Les raons de l’escandalós retard europeu respecte Londres s’expliquen perquè la Comissió Europa prometé més del que podia assumir, i perquè no es preparà per fer front al desafiament que suposa una campanya de vacunació massiva.
La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, pensà encertadament que si la UE negociava de forma centralitzada les comandes de vacunes, aconseguiria millors condicions (450 milions d’habitants a vacunar) i evitaria una incòmoda cursa entre els estats membre per comprar dosis.
Tal i com explica el veterà cronista de política internacional Gideon Rachman, Von der Leyen hi veié també una oportunitat per augmentar el poder de la Unió i demostrar les virtuts de la solidaritat europea.
Ha quedat però patent que la crisi de la Covid-19 no fou el millor moment per llançar un gran experiment de política europea de salut.
D’una banda, la Comissió ha demostrat la seva inexperiència en els camps de la logística, de la contractació i de la salut pública.
D’altra banda, la Comissió s’ha auto-caricaturitzat per la lentitud de la seva burocràcia, concebuda per controlar l’aplicació de reglaments i i no per dirigir una Blitzkrieg sanitària. Es tracta d’una institució temerosa a l’hora de prendre riscos i que manca d’originalitat. Ho ha tornat a demostrar.
Els funcionaris europeus passaren massa temps discutint detalls financers i legals i protegint-se de tots els riscos possibles, mentre que els Estats Units, el Regne Unit i Israel avançaven decididament.
En el cas concret d’AstraZeneca, el fabricant de la vacuna de la discòrdia per a la Comissió, el Regne Unit signà el primer contacte amb la farmacèutica tres mesos abans que Brussel·les.
Ara, la pròpia Von der Leyen es podria veure amenaçada. El Defensor del Poble Europeu i el Parlament podrien exigir un informe detallat que estableixi responsabilitats. No sembla descabellat que aquestes arribin fins a la presidència de la Comissió, i en aquest cas es podria posar sobre la taula una qüestió de dimissió.
La humiliació que està patint Europa tindrà probablement altres conseqüències polítiques importants, dins i fóra del bloc. Els euro-escèptics han rebut material d’excel·lent qualitat de cara a les properes eleccions, i els aliats i rivals de la Unió no oblidaran la manca de flexibilitat i la lentitud de Brussel·les, ràpidament traduïbles en falta de poder en l’àmbit de la política real.
Loading ...
