L’ espinós és un peix que abunda a la península ibèrica.Té quatre espines dorsals independents. El seu cicle reproductiu s’inicia a l’abril, quan el mascle comença a construir un niu. És l’única espècie peninsular que actua així, de forma semblant a les aus. I també un dels pocs peixos al món que construeix un niu; ho fa amb restes vegetals, que va apilant i col·loca sobre una esquerda que prèviament excava en el substrat.
Quan té el niu acabat, comença a buscar una femella, en competència amb els altres mascles. En el moment en que la femella apareix, comença a ballar en ziga-zaga al costat d’ella per conquerir-la. Ella opta per fugir o bé per mostrar-li el seu ventre gràvid, nedant sobre ell, en senyal d’acceptació. Llavors, el mascle es gira i li mostra el camí cap al niu. Ella el segueix i entren els dos al niu. Allà el mascle estimula la femella amb petits tocs fins que realitza la fresa. Normalment “posa” uns 100 ous petits i se’n va del niu, convidada pel mascle. El mascle fertilitza els ous, els cuida, ventila, neteja i vigila fins que eclosionen els alevins. Es queda amb ells fins que puguin defensar-se per si mateixos, per protegir-los dels depredadors. Quan acaba la seva tasca, exhaust per l’esforç, acostuma a morir.
Així explicava la prodigiosa història de l’espinós l’etòleg holandès Nikolaas Tinbergen en un llibre de 1951 titulat L’estudi de l’instint .
Timbergen també va analitzar a fons el món de les abelles, i va descobrir el que passa després de la mort d’una abella reina. Les obreres alimenten un cert nombre d’ous per formar noves reines. Les dues primeres que surten de l’ou s’enfronten entre si en combat a mort. Com en la pel·lícula Els Immortals, “només en pot quedar una”. La que sobreviu serà la nova reina, i les abelles reproductores devoren la resta d’ous. És el que Edgar Morin deia un “esdeveniment programat”, sistèmic, inscrit en el capital genètic de l’espècie, sense explicació científica lògica. Es produeixen de manera implacable, mecànica, a diferència dels esdeveniments aleatoris, inesperats, no previstos pel sistema.
Doncs bé, els éssers humans també funcionem sovint amb esdeveniments programats. Així, en un sistema democràtic, les eleccions formen part del determinisme programat, no de l’atzar ni de la improvisació. Votar té un caràcter sagrat, és la cerimònia més important de participació del ciutadà (encara que no hauria de ser l’única) en la vida política del país. No hi cap la improvisació. Tot ha d’estar molt ben preparat. Els governants han de garantir, fins i tot quan hi hagi dificultats greus, sí, fins i tot en cas de pandèmia, les condicions per a exercir el vot. No hi ha excusa, és una cosa programat, se sap quan passarà si es donen determinades circumstàncies, i un cop es posen en marxa els mecanismes, no es pot aturar, ni suspendre, ni ajornar, llevat que hi hagi un acord unànime i la normativa electoral ho permeti.
Els comicis són un esdeveniment programat que està en l’ADN de la democràcia, en el seu programa genètic, com el comportament de l’espinós o el duel a mort de les aspirants a regnar en el rusc.
Quan arriba el moment i s’esgota la legislatura, cal votar, no serveixen excuses ni pròrrogues.
Si un gat no rep estímuls visuals durant els primers 21 dies des del seu naixement, es queda cec. Si ens priven de votar quan correspon, encara que ens permetin viatjar amb metro, portar els nens a l’escola o fer esport a l’aire lliure, ens estan privant d’un dret fonamental. I la nostra democràcia començarà a donar signes de ceguesa.
Quan arriba el moment i s'esgota la legislatura, cal votar, no serveixen excuses ni pròrrogues Share on X
Loading ...
