Catalunya, com tota Espanya, té un problema greu de desequilibri demogràfic perquè la seva taula de natalitat és molt baixa. Se situa clarament per sota del seu nivell d’equilibri que són 2,1 infants per dona en edat fèrtil, perquè amb prou feines ens situem en l’1,25.
Aquesta situació s’ha vist empitjorada el 2020 per la Covid-19, ja que es preveu que el ja de per si reduït nombre de naixements caurà entre un 5% i un 8%, tot considerant que el 2019 ja es va reduir en un 3,6%. Això vol dir que si no imprimim una nova dinàmica, molt aviat amb prou feines ens situarem a 1 naixement o poc més per cada dona.
Alhora el nombre d’avortaments supera ja el 20% dels naixements i imprimeix una forta mossegada a la nostra demografia.
Aquesta pèrdua de capital humà futur no es pot compensar totalment amb la immigració, per dues raons fonamentals. Per la seva dimensió i també perquè el seu nivell de formació és inferior al que assoleix la població autòctona en edat de treballar. És clar que es pot pensar que amb unes xifres d’atur estructural tan elevades com les nostres tampoc és un problema no disposar de més població activa en el futur. Però aquest és un raonament simplista que ens condemna a una economia deprimida, perquè significa assumir que mai tindrem capacitat productiva per tenir millors taxes d’ocupació, i especialment perquè no considera que la població aturada és la que està lligada a una escassa qualificació de tot un ampli sector del capital humà català, fet que les noves generacions haurien d’esmenar.
Tenir un bon equilibri demogràfic lligat a un bon sistema educatiu i un mercat de treball que funcioni bé, és la clau de l’èxit, però la condició necessària és que neixin prou criatures. I en neixen poques, i encara menys el 2020.
El coronavirus també ha passat la cisalla per la gent gran, de manera que per primera vegada a la història el nombre de jubilats pràcticament no ha crescut. En realitat, el que ha succeït és que han desaparegut més de 90.000 persones en edat de jubilació, molt per sobre de la mortalitat habitual, i aquest és el cost de la Covid-19.
I encara per acabar-ho d’arrodonir en termes negatius, també han disminuït el nombre, ja de per si feble, de matrimonis, que és la institució primària que dóna solidesa al sistema de relacions i funcions a la societat. Ja hi havia una tendència en aquest sentit, però la Covid-19 l’ha accentuat. I és que el problema que no s’aborda de manera prou intensa és que el que fa aquesta pandèmia és estressar molt més tot el que està estressat, i si badem podem sortir amb una societat i una economia absolutament desarticulada i malmesa.
Loading ...
