Un article publicat aquest dijous 14 a La Vanguardia i signat pels membres del comitè creat per la Generalitat per assessorar en la gestió dels fons Next Generation amb la finalitat de transformar l’economia, han generat decepció i preocupació.
El que transmet el text parteix d’una idea general bona: la de missió com a acció organitzada col·lectiva per transformar el país i també, la necessitat d’un pla que eviti la dispersió amb múltiples projectes dels fons europeus. Fins aquí tot està bé. El problema comença, com quasi sempre, quan s’entra en el detall d’allò que el comitè assessor planteja
El comitè (format per Oriol Altisench, Oriol Bota, Maria Buhigas, Joaquim Coello, Adelina Comas, Guillem López-Casasnovas, Miquel Martí, Andreu Mas-Colell, Miquel Puig, Mar Reguant, Francesc Reguant, Carme Trilla i Montse Vendrell) critica amb bona lògica el fet que Espanya encara no disposi d’un pla digne d’aquest nom donat que el document existent “España puede” és un text de caràcter molt genèric, i lloen l’excel·lència de la planificació francesa (un país de llarga tradició en aquest camp) i també el pla del govern basc. Situades així les coses, no s’entén perquè Catalunya no ha aprofitat l’ocasió per presentar, com en el cas del País Basc, el seu propi pla i no només limitar-se a assenyalar les mancances alienes. Un plantejament d’aquest tipus tindria la virtut de situar en primer terme la proposta catalana i d’empènyer al govern espanyol en la bona direcció. Però els assessors no plantegen res de tot això i es limiten també ells mateixos a formular criteris de caràcter general. Aquesta necessitat de planificació catalana és tant més gran quan el nombre de propostes que s’han presentat als diferents departaments és molt elevat, 450 projectes. I no queda clar quins són els criteris que serviran per ordenar i donar prioritat a les propostes.
El segon aspecte decebedor és que, posats a concretar, el comitè es dedica a ressenyar una sèrie de grans projectes (10 una xifra ben rodona), que presumptament tenen aquesta capacitat transformadora, quan en realitat en molts casos no passen de ser declaracions de bones intencions. Metodològicament, assenyalar projectes concrets no sembla la millor manera de crear un marc racional per seleccionar i articular les propostes existents. En lloc d’assenyalar a l’article 10 grans projectes, hauria estat molt més útil identificar les condicions que els projectes haurien de complir, creant així un marc racional que facilités la decisió i una bona articulació del conjunt amb el propòsit de transformar el país: criteris relacionats amb la generació de llocs de treball, la seva qualitat, l’impuls, el desenvolupament tècnic i la recerca, l’impacte sobre la competitivitat i la productivitat, la millora de la capacitat exportadora, la millora de la participació en les cadenes internacionals de valor, la reducció de l’impacte ambiental i de la petjada ecològica, la posada en valor de recursos naturals sostenibles, la millora del capital humà. En definitiva, són molts els paràmetres que obliguen a una objectivació de cada projecte en relació amb el que convé assolir, i dins d’aquests paràmetres òbviament la dimensió quantitativa seria un factor important.
Per exemple, la recent intervenció al Cercle d’Economia del governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, assenyalant que els programes de reconstrucció incidissin també en les reformes estructurals necessàries, assenyalant-ne tres (el mercat laboral, la productivitat i l’educació) és un exemple del tipus de criteri que és necessari considerar. Però el comitè assessor no en diu res sobre aquestes necessàries reformes estructurals, que sí que transformarien el país.
El tercer element decebedor és que els 10 projectes que assenyalen i que és lògic pensar que han estat atentament reflexionats, presenten omissions i apunten iniciatives ben discutibles. Una omissió clamorosa és que no n’hi ha ni un dedicat a l’educació i a la millora del capital humà, que és un dels problemes estructurals més greus que tenen plantejats tant Catalunya com Espanya. També es troba a faltar una visió que integri les oportunitats que representa el clúster sanitari de Catalunya junt amb les noves exigències que la pandèmia ha posat en relleu. També crida d’atenció el minimalisme amb que aborda la difícil situació del sector agroforestal i ramader limitant a un curiós projecte que assenyala literalment “crear una indústria de la fusta que que garanteixi la viabilitat dels nostres boscos avui amenaçats de desaparició pel canvi climàtic”. No sembla que només amb aquesta resposta tan limitada es pugui abordar les oportunitats i necessitats del forest català, que exigeixen molt més que una simple indústria de la fusta.
Algunes formulacions són expressió de bona voluntat, però no tenen gairebé res al darrere, com el projecte que assenyala “transformar el nostre turisme en un de més productiu que sigui capaç de pagar salaris no gaire inferiors a la resta de sectors”. El que no diu aquest plantejament és com es pot assolir aquesta finalitat i alhora mantenir els nivells precovid d’ocupació en el sector turístic. No és difícil aconseguir un turisme de qualitat i millors salaris, però és molt complicat fer-ho sense reduir l’actual capacitat a la mínima expressió. Tampoc és una conclusió brillant “transformar la industria automobilística per produir vehicles elèctrics i autònoms” perquè aquest és un esforç que la mateixa indústria està duent a terme. Segurament se’ls pot ajudar, però el problema no és aquest, sinó disposar d’una xarxa de recàrrega suficient a Catalunya i a tota Espanya i garantir que el mix de producció elèctrica descansi molt majoritàriament amb energies no contaminants en el seu origen.
En fi, el que hem dit, si això és el millor que es pot presentar a la llum pública, no anem per bon camí.
Loading ...
