La pujada de gener serà més dura que mai perquè tots els indicadors marquen en negatiu, mentre que l’esperança per a una ràpida normalització gràcies a les vacunes es va diluint i cada vegada sembla més difícil que es pugui recuperar una normalitat, encara que relativa, abans de l’estiu, ja que el ritme de vacunació ho fa impossible.
En l’actualitat Espanya només ha aplicat el 18,7% de les vacunes disponibles i encara ha estat menys, la meitat (9,3%), a Catalunya. En termes per 100 habitants Espanya està situada en el 0,18%. És una xifra molt pobra, clarament inferiors a les italianes de 0,21% i no diguem ja les alemanyes de 0,32%. Un grau de vacunació que en aquest últim país està portant a un dur debat polític que ha comportat una nova aparició de Merkel que, com ha fet en altres ocasions, dóna la cara, aporta explicacions i defineix noves mesures. Mentre a Espanya, Sánchez està literalment desaparegut i Illa actua com un simple comentarista de la jugada com si no tingués capacitat executiva ni depengués d’ell el pla, inexistent, de vacunació.
Cal preguntar-se on són els 13.000 punts de vacunació que Sánchez va anunciar a principis de desembre a bombo i plateret. El retard en la vacunació és conseqüència d’una insuficient mobilització de recursos i de previsions, com mostren les diferències entre CCAA. És inexplicable que Astúries hagi utilitzat més de la meitat de les dosis rebudes, Galícia una tercera part i Andalusia, la comunitat autònoma més poblada de totes, quasi un 30%. Mentre que Catalunya i la seva pregonada sanitat pública només ha assolit el 9% i Madrid ni tan sols arriba al 6%.
La idea catalana d’utilitzar infermeres que en el seu temps lliure vacunin és un error de proporcions colossals. Primer perquè limita la logística, ja que no són equips a plena dedicació dia rere dia, i segon perquè sobrecarreguen un personal que ja va prou tensionat i que encara ho anirà més amb la tercera onada.
És clar que hi ha un punt de corporativisme públic en tot plegat que els responsables polítics no són capaços de trencar. Hi ha molts recursos infrautilitzats que permetrien una gran vacunació. És el cas de la disponibilitat de la medicina privada, que podria posar en marxa una campanya extraordinàriament gran en el cas de Catalunya perquè normalment atén a més de 2 milions de persones. Hi ha també el recurs mai utilitzat de les farmàcies, dels mateixos veterinaris, que en definitiva són els especialistes que tenen més experiència en afrontar epidèmies. I això sense considerar l’oferta de l’exèrcit que no seria necessària ni de lluny amb tots aquests altres elements en joc. Hi ha una desproporció extraordinària entre la magnitud del problema i la capacitat i voluntat de mobilitzar recursos. Estem molt lluny, com sempre, dels ampul·losos anuncis fets al novembre per Alba Vergés en el sentit que 450.000 persones estarien immunitzades durant el primer trimestre del 2021. El més espectacular de tot no és la comparació de la xifra donada amb la realitat, sinó que aquella era una revisió a l’alça d’una previsió anterior que situava la magnitud dels vacunats en 300.000 a mitjans d’abril.
Però és que fins i tot amb aquestes xifres, que ara es veuen difícils d’assolir, estaríem a anys llum de disposar d’una immunització suficient, entorn del 60% de la població abans de l’estiu. El resultat és un dany creixent i continuat en l’economia que farà que el primer semestre d’enguany se situï una vegada més per sota de les expectatives de creixement. Paga la pena fer una previsió del que això pot comportar. Ho farem en una pròxima informació.
Per altra banda, les UCI catalanes són les que presenten un grau més preocupant de saturació, ja que un 37% estan ocupades per malalts de la Covid-19, per davant de València (35%), Balears (35%), i Madrid (30%). I això abans que s’hagin produït les conseqüències de les festes passades. També la situació a les residències ha empitjorat i aquest és un altre capítol tràgic sobre el qual sembla que el nostre govern no ha après res. En aquest moment una de cada 5 residències presenta el SARS-CoV-2, i 81 estan en semàfor vermell, és a dir, en estat crític. Una xifra que s’ha doblat des de finals de juny.
S’ha dit que l’epidèmia posa en relleu la importància de l’estat; del govern central i de les autonomies, que també són estat. És cert, però també ho és que la seva ineficàcia tant a Madrid com a Barcelona ens està causant un dany mortal i econòmic que és perfectament evitable.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
