El camí cap a la celebració de les festes de Nadal no ha estat enguany precisament un camí de roses. La pandèmia i el balanceig de les seves onades ho han empastifat tot, la nostra convivència corrent i les nostres expectatives. Altres esdeveniments, tampoc gens agradables, s’han afegit en aquest període d’advent, Nadal i epifania laica en què hem convertit els dies que van d’ençà que encenem les llumetes dels carrers fins que els nens tornen a l’escola. Vull fer-ne esment especial d’un: el trist incendi d’una nau abandonada a Badalona, amb 150 o més immigrants dins, i mitja dotzena de víctimes mortals.
Ho recordem. Entre el 9 i el 10 de desembre es va calar foc en una immensa nau industrial en desús a Badalona, on malvivien des de feia anys un nombre desconegut, però elevat d’immigrants subsaharians, amb víctimes mortals i ferides, destrucció total de l’immoble i evacuació de totes les persones que hi vivien. Una desgràcia. Crec que el que en podríem dir societat organitzada (administracions, serveis públics, associacions…) va respondre aportant els seus instruments d’ajuda i solidaritat. Però, ben segur, instruments i mitjans escassos i potser a vegades tampoc massa ben orientats, si bé cal reconèixer i celebrar la seva existència.
A alguns dels afectats, potser a tots, els han instal·lat temporalment en pensions on poden estar dos o tres mesos Un d’ells agraïa l’ajuda, però es queixava de què ells no han vingut aquí a menjar i dormir, que ells el que volen és treballar. Lògic. Un altre, explicava que amb l’incendi ho havia perdut tot, el més important de tot -deia- els papers. Si donar treball o afavorir aconseguir-lo ja és més difícil que buscar un allotjament més o menys digne per unes setmanes, com s’ho faran per aconseguir papers aquells que han perdut els seus propis papers, la seva identitat? No em sé imaginar una manera ràpida per a restituir a aquesta gent una eina tan bàsica com la capacitat d’identificar-se per a seguir lluitant i trobar un lloc digne entre nosaltres.
En veure com unes flames s’havien emportat tota la il·lusió d’aquesta gent i els precaris instruments per a tornar-ne a generar, m’ha vingut el record d’una imatge llegida en un llibre d’en Ryszard Kapuscinsky, extraordinari reporter, en què explicava la desesperació d’una dona africana corrent per la carretera, cridant esfereïda perquè li havien pres tot el que tenia per a guanyar-se la vida, una cassola que llogava a qui hi volia coure arròs. Em va impressionar la imatge i m’han impressionat algunes declaracions dels afectats de Badalona.
Reconec que la qüestió de la immigració, com la dels refugiats, és un tema que no tinc prou ben resolt. D’entrada em surt el criteri d’acolliment i de solidaritat amb qualsevol migrant que fa l’esforç per a sortir d’una situació de misèria o de guerra i que arriba a casa nostra. Entenc que aquests fluxos s’han de regular d’alguna manera, perquè també sóc conscient de les màfies que trafiquen amb persones, de la impossibilitat d’acollir a tothom, d’alguna distorsió que els migrants provoquen en el mercat laboral, i d’algun component més del problema. Però sí que estic convençut d’una cosa: als que ja han arribat, de la forma que sigui, els hem d’acollir i facilitar la seva integració. Més encara si ja fa sis o vuit o deu anys que són aquí.
Si ara els de Badalona estiguessin integrats, ni que sigui precàriament, ho tindrien fàcil per a recuperar els papers que han perdut, segur que en algun departament d’alguna administració en tindrien una còpia. Ara s’han quedat sense identitat, sense els seus papers que els permetrien, potser, seguir esperant l’oportunitat de conviure entre nosaltres en un règim d’igualtat. Potser podríem pensar en una forma poc burocràtica d’aconseguir-ho.
Seria un bon regal de Nadal.
Ara s'han quedat sense identitat, sense els seus papers que els permetrien, potser, seguir esperant l'oportunitat de conviure entre nosaltres en un règim d'igualtat Share on X
Loading ...
