Els termes federalisme o federal provenen de la paraula llatina foedus, que vol dir tractat, pacte, aliança. Foedus designa a tot aquell territori que, conservant un determinat grau d’independència, està unit per un tractat a altres territoris amb els quals forma un àmbit territorial superior. Foedus, a la vegada, deriva de l’arrel indoeuropea bheidh (fiar-se), de la qual prové el mot llatí fidere (tenir confiança). Aquesta cadena etimològica revela que tota realitat política de caràcter federal és un procés històric d’adaptació entre membres integrants d’una unitat territorial superior que sempre comença per un pacte entre ells, indicador d’unes relacions de confiança mútua.
El federalisme és una certa idea de creació i d’organització d’una realitat política estatal a través del procediment federal, és a dir, de la integració de vàries entitats polítiques sobiranes que cedeixen part de la seva sobirania que la federació necessita per poder actuar amb eficàcia. El federalisme significa, per tant, unitat en la diversitat. El lema oficial de la Unió Europea (UE) és precisament aquest: in varietate concordia (units en la diversitat). Les seves traduccions en les vint-i-dues llengües oficials de la UE tenen el mateix valor. És un dels símbols de la UE que té el seu origen en el Consell d’Europa. D’acord amb la Comissió Europea, el lema significa que a la UE “els europeus treballen junts per a la pau i la prosperitat, i que les nombroses cultures, tradicions i llengües d’Europa són un actiu positiu per al continent“. Europa és una realitat diversa i, no obstant això, té caràcters comuns culturals i de civilització que la fan única. El federalisme és un sistema d’organització política que li va, per tant, com anell al dit.
El federalisme té un company de viatge essencial que és el principi de subsidiarietat. Segons aquest principi, en qualsevol organització social i política, l’entitat política superior únicament ha d’assumir una responsabilitat o només ha d’intervenir quan l’entitat política inferior es vegi incapacitada per fer-ho. Això vol dir que cada entitat senzillament s’ha d’ocupar del seu, és a dir, del que sàpiga fer millor que les altres entitats superiors o inferiors en la cadena de gradació federal.
El principi de subsidiarietat ve consagrat en l’article 5 del vigent Tractat de la Unió Europea (TUE) o Tractat de Lisboa, en vigor des de 2009. Figura al costat de dos altres principis també considerats essencials en la presa de decisions europea: el principi d’atribució (la UE només disposa de les competències que li atribueixen els tractats) i el de proporcionalitat (els mitjans emprats per la UE per assolir els objectius fixats pels tractats no poden anar més enllà del necessari). Quan la UE hagi assolit l’ideal d’una Europa unida en la diversitat, de caràcter federal, s’haurà arribat a una situació en la qual el principi de subsidiarietat s’aplicarà extensament als estats i als ens subestatals, en el marc d’un sistema de governança europea multinivell. Actualment dins de la UE funciona un Comitè Europeu de les Regions (CDR) creat l’any 1994, que és un organisme consultiu que representa als ens regionals i locals d’Europa.
El Manifest de Ventotene, redactat el juny de 1941 amb el títol complet “Per una Europa lliure i unida. Projecte de manifest“, és un text precursor del federalisme europeu, que va inspirar el Tractat de Roma (1957). Els seus autors, per ordre d’importància, són els italians Altiero Spinelli, Ernesto Rossi i Eugenio Colorni. Spinelli, un dels futurs “pares de l’Europa comunitària“, pensava que una Federació Europea requeria “la creació d’una organització política nova de caràcter federal, que fos un reflex de la identitat comuna i diversa del nostre continent“. Coincidia amb el precursor de l’Europa unida, l’austríac Coundenhove-Kalergi, quan escrivia a la seva gran obra “Paneuropa“ (1928) que “Europa és una i diversa“ i que “s’ha d’unir respectant les seves diversitats si no vol ser un camp de batalla permanent“.
El Manifest de Ventotene fou redactat en una residència vigilada de l’illa que porta aquell nom, situada a la regió italiana del Laci, al nord de Nàpols, on els tres activistes polítics esmentats havien estat deportats per la seva decidida oposició al règim feixista italià de Mussolini. Va néixer, per tant, en un context d’empresonament. El Manifest fou escrit en paper de cigarreta, amagat en una caixa de ferro darrere d’un doble fons. El text fou adoptat més tard com a programa en el si del Moviment Federalista Europeu (MFE), organització fundada l’agost de 1943 a Milà pel mateix Spinelli, convertit en un vertader líder federador europeu. Spinelli va ser més tard cofundador de la Unió de Federalistes Europeus (UFE).
En el manifest de Ventotene es diu que el reordenament d’Europa després de la segona guerra mundial “ha de culminar en una Europa Federal que compti amb un exèrcit propi, una política exterior pròpia i que es basi en la solidaritat i la cooperació“. Encara no hi hem arribat.
La nova oportunitat que tenim al davant per avançar cap aquest objectiu és la futura Conferència sobre el Futur d’Europa, proposada per l’actual Comissió Europea que presideix l’alemanya Úrsula von der Leyen, juntament amb el Parlament Europeu. El seu propòsit és obrir un debat amb els ciutadans per establir les prioritats de futur de la UE.
Els ciutadans europeus no podem deixar d’aprofitar aquesta oportunitat. Tal com va assenyalar Úrsula von der Leyen a les seves paraules finals del seu primer recent discurs sobre l’estat de la Unió, “el futur serà allò que en farem i Europa serà el que vulguem que sigui, així que deixem d’infravalorar-la i posem-nos a treballar “.
El Manifest de Ventotene, redactat el juny de 1941 amb el títol complet “Per una Europa lliure i unida. Projecte de manifest“, és un text precursor del federalisme europeu, que va inspirar el Tractat de Roma (1957) Share on X
Loading ...
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,