Compensacions a la Covid-19

Conviure amb la covid-19 no resulta gens fàcil.  Des de fa  dies a Catalunya s’han començat a disposar mesures cada cop més restrictives al contacte social, els indicadors de l’evolució de la pandèmia empitjoren contínuament, i tot apunta a mesures molt més estrictes i generalitzades en la regulació de la mobilitat.

Aquest important rebrot, o segona onada, no ens ha agafat tant per sorpresa com al mes de març: es coneixen abans els afectats, es diagnostica millor,  es combat amb teràpies més efectives, i està mobilitzant a escala mundial ingents recursos i esforços tant per a prevenir com per a combatre els seus efectes. Però és tan contagiós que fins ara només s’ha pogut controlar la seva progressió restringint o eliminant els contactes entre persones.

Hem de reconèixer que les decisions sobre mesures per a controlar la pandèmia són molt difícils de prendre. Hi han equilibris difícils d’aconseguir. El tòpic entre optar per l’economia o la salut amaga la dificultat per a avaluar l’efecte de cada mesura concreta sobre una cosa o sobre l’altra i poder així aproximar-se a una certa anàlisi cost-benefici.

Fixem-nos que les protestes serioses dels diferents col·lectius afectats per les mesures basen els seus arguments en què els beneficis en el camp de la sanitat són, segons la seva percepció, molt inferiors als costos que han de suportar.

És evident que no se sap, per posar un exemple, l’efecte concret de tancar bars i restaurants  sobre la corba de contagis. I el fumut del cas és que per a saber-ho hauríem de poder aïllar accions i reaccions en la conducta de la gent, establir-ne les correlacions, observar els temps de resposta … La vida col·lectiva és un esdevenir constant, allò que els anglosaxons anomenen «one shot game». La sociologia del comportament sempre serà una ciència més imperfecta que la que es pot experimentar en els laboratoris. Justament per aquestes dificultats tinc un gran respecte per les persones a qui hem delegat que prenguin aquest tipus de decisions.

El que està fora de qüestió és que a tota la gent que es guanya la vida en activitats que comporten o fan possible la relació físicament propera entre persones els han tallat sobtadament el flux general d’ingressos. D’un dia per altre et fan tancar  l’activitat per un període que pot ser llarg. Això és com una expropiació. L’expropiació d’un bé físic té una compensació bona o dolenta, els expedients de regulació no deixen desemparats sobtadament al personal acomiadat. En el cas dels sectors afectats com bars, restaurants, petit comerç, serveis culturals, alguns establiments turístics i alguns sectors relacionats amb la mobilitat, se’ls ha tancat l’aixeta en sec.

Paral·lelament a les mesures de tancament s’havia d’haver preparat mesures econòmiques de compensació directa.

Les compensacions a la Covid-19 no són ajudes només del tipus de les polítiques dissenyades per estimular un sector o un altre, com crèdits, moratòries fiscals, o promeses de participació en el repartiment dels fons europeus. Han de ser ajudes directes, de sosteniment mínim d’un flux d’ingressos, d’avançament de cash. I executades de forma ràpida. Els crèdits i les ajudes fiscals també, però són de tràmit lent, de regulació  més complexa. Això vol dir agilitat i una Administració Pública fàcil, i ja sabem per desgràcia que això no passa. L’experiència en els retards de cobrament dels ERTO, que des del meu punt de vista és un gran programa de sosteniment, menysvalora la bondat de la mesura.

I és que en aquesta època qui primer s’ha blindat contra la pandèmia han estat les mateixes institucions administratives. Qui hagi necessitat aquests dies relacionar-se amb l’Ajuntament, Hisenda, Generalitat, haurà observat, com jo mateix, les extremes mesures de distanciament que s’utilitzen. Sense cap ERTO sobre la plantilla. També en aquest sentit  és notable el desequilibri  entre el sector públic i el privat a l’hora de suportar els efectes econòmics de la lluita anticovid.

 Loading ...