La sorpresa que va produir que Joan Canadell, una figura destaca i radical del l’àmbit independentista, guanyés la presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona, un bastió tradicional de l’empresariat, pot repetir-se ara en el Futbol Club Barcelona, segurament una de les altres grans institucions que té Catalunya. Si així fos, continuaria el procés d’ocupació social de l’independentisme d’àmbits importants de poder que, tard o d’hora, podrien tenir una traducció política. La dimissió de Bartomeu i la seva junta, incapaços d’afrontar la perspectiva d’un vot de censura, ha obert la cursa cap a la presidència.
La junta gestora, presidida per Carles Tusquets, té un termini comprés entre 40 i 90 dies per efectuar les eleccions. Si el termini fos el màxim, les eleccions del FCB se situarien en ple clima preelectoral de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer. És clar que també podrien situar-se després d’aquests comicis o bé just abans, o si utilitza el termini de mínims, a principis de gener. En tot cas serà molt difícil deslligar els moviments preelectorals del Barça de la competició electoral dels partits. Aquesta és una situació inèdita.
Hi ha un segon fet destacat, és el teòric i elevat nombre de candidats. De moment ja n’hi ha cinc de confirmats: Víctor Font, Toni Freixa, Jordi Ferrer, Agustí Benedito i Lluís Fernàndez Alà. Però no són aquests els únics, perquè la llista es pot veure engruixida per altres quatre noms candidats in pectore on precisament es troben algunes de les opcions més destacades. En concret la de Joan Laporta, la de l’exvicepresident de la junta de Bartomeu, que va dimitir amb anterioritat, Emili Rousaud, també l’exdirectiu Xavier Vilajoana i l’expresident de la Federació Catalana de Futbol, Jordi Roig, que també havia estat president del Girona. Aquest últim és segurament el més allunyat dels entorns del Barça. Un altre fet lligat que tampoc té uns extraordinaris vincles, és Fernàndez Alà, un empresari de Sant Cugat que només pot exhibir com a pedigrí el seu carnet de soci però ja ha definit la seva opció sota l’etiqueta de “passió, seny i planter”. També com hem vist hi ha l’etern candidat Benedio que ja va provar en les eleccions del 2010 i el 2015. Significatiu és el vicepresident Emili Rousaud, que a més de l’experiència amb actual junta, té el suport de l’exrepresentant dels jugadors, Josep Maria Minguella, com a coordinador i assessor. La seva força en el coneixement de l’entramat institucional del Barça i dels grups de pressió que es mouen al seu entorn, és alhora la seva principal feblesa sobretot per tot aquell gruix de socis que estan fatigats, el que en podríem dir l’establishment barcelonista.
Si Joan Laporta es presentés, està clar que la bandera independentista seria un dels seus punts forts, explícita o implícitament. Però està encara per veure que no hi hagi altres candidats que busquin aquesta aliança, perquè a més de les seves possibles identitats polítiques hi ha un factor molt important per aquells que cerquen poder, i que no és altre que, com s’ha estat demostrat a la Cambra de Comerç, l’organització social de l’independentisme és forta i pot aportar un gruix important de vots.
Hi ha a mitjà termini altres objectius en el camp nacionalista. Un dels més destacats és la presidència del Col·legi d’Advocats de Barcelona que té una importància cabdal. L’actual degana, Eugenia Gay, ha mantingut el Col·legi en un àmbit destacat de professionalitat, presència social i cultural, així com de bon funcionament col·legial. Però per als independentistes té el greu inconvenient de no pertànyer a les seves rengles, i que per tant voldrien fer-la fora en les pròximes eleccions, per situar un ferri militant de la separació amb Espanya.
Sense alternativa social, l’independentisme progressa pas a pas en l’entramat associatiu.
Loading ...
