JxCat i el PDeCAT han certificat, de moment, la ruptura i competiran entre ells per les eleccions del 14 de febrer. De moment la marca de JxCat continua en mans de Puigdemont, i això li atorga a hores d’ara un avantatge clar, ja que el jutjat número 3 de Barcelona va desestimar les mesures cautelars que havia demanat el PDeCAT per la causa judicial contra el nou partit de Puigdemont, per l’ús indegut de les sigles JxCat, que la gent de Bonvehí considera que són seves. Naturalment, desestimar les mesures cautelars no és el judici i aquest s’ha de resoldre, i encara pot canviar radicalment l’escenari, però a hores d’ara l’única cosa certa que es pot dir és que la marca està en mans de Puigdemont.
D’aquesta manera es multiplica el nombre de partits independentistes que competeixen i que ja configuren una galàxia pròpia. ERC, JxCat, PDeCAT, PNC, CUP i fins i tot la quasi invisible formació de Demòcrates de Catalunya. Configuren l’escenari polític, que una magnífica anàlisi de Fèlix Riera publicat a La Vanguardia “Independentisme paralitzador”, assenyala com aquesta multiplicitat d’opcions no és una manifestació de la feblesa de l’independentisme, sinó que pel contrari, és una expressió del seu potencial, que té dos efectes favorables als seus interessos. Un, perquè a l’hora de la veritat passades les eleccions acabaran pactant entre ells. Dos, perquè aquest fet i el potencial mediàtic de l’independentisme, que disposa a més dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, pot significar que tot el centre de debat electoral giri entorn dels seus matisos i diferències i deixi en un segon terme totes les altres formacions polítiques. Aquest és un risc sobre el qual Riera situa el focus que és molt important: qui marca l’agenda electoral guanya, i que ha estat molt poc tractat.
De fet, els partits de l’oposició continuen anant mentalment a remolc i accentuen les característiques de l’escenari a força de celebrar aquelles divisions. Naturalment, el sistema electoral de Catalunya, que no és altre que l’espanyol, perquè hem estat incapaços de posar-nos d’acord per fer una llei electoral pròpia després de 40 anys d’autogovern, explica la fragmentació. Però donades les característiques de les circumscripcions catalanes, les tres més petites (Girona, Lleida i Tarragona) funcionen en la pràctica no com un sistema proporcional, sinó més aviat com un de majories i minories i, per tant, amb més o menys divisió. Només les dues primeres grans forces independentistes tenen possibilitats reals d’obtenir un gruix de diputats. La resta obtenen petits residus. En contrapartida, Barcelona funciona com un sistema molt proporcional, i per tant les forces més petites poden veure’s més representades. D’altra banda, l’amplitud del ventall fa que sigui possible captar alguns vots més procedents de l’esquerra, del centre o de la dreta.
Aquest fet, lligat al risc de l’elevada abstenció, pot donar un triomf històric a l’independentisme. L’única manera d’evitar-ho, i tornem a l’article de Riera, és que els partits no independentistes siguin capaços de construir una agenda pròpia i atractiva que se situï en el centre del debat. I això només és possible presentant un projectes amb capacitat d’il·lusionar i de governar Catalunya. Altrament aquests partits poden “quedar com a mers espectadors de les actuacions de l’independentisme”.
Les eleccions posen a prova, per tant, la capacitat dels partits polítics no independentistes de presentar un projecte de país consistent, creïble i fort. Sembla difícil que el que no han fet fins ara Comuns, Cs i PP ho facin d’aquí a les eleccions. L’interrogant és si el PSC pot constituir-se en l’aturador d’aquesta dinàmica independentista que omple tot l’espai. Serà capaç de presentar una proposta que reuneixi les condicions indicades? De moment es pot ser escèptic sense pecar d’injust. El PSC viatja sobretot en un moviment d’inèrcia que no revela la capacitat de presentar res enlluernador i alternatiu a l’independentisme. Com a molt pot reiterar la seva estratègia d’incrustar algunes persones dels petits partits no socialistes a les seves llistes. Però, l’efecte multiplicador que puguin tenir aquestes aportacions és dubtós, perquè el qui sobretot determina el posicionament avui és el govern de Madrid i per tant l’aliança Sánchez-Iglesias, que a més té una versió local en el govern municipal de Barcelona de Colau i Collboni, que no resulta massa atractiva per als qui no pertanyen a aquest espai.
Aquest escenari polític és clarament dissuasiu perquè potencials electors dels partits de catalanisme de centre i centredreta donin suport al PSC pel fet que a la llista hi vagi alguna persona d’aquelles procedències, perquè hom sap que la seva influència política en el col·lectiu socialista serà irrellevant, i com a molt se significarà ser l’excepció en algun tema determinat i poca cosa més. Seran més la cirereta del pastís que cap altra cosa.
En aquest escenari, la previsió és bastant clara: o els que discrepen de l’independentisme es posen ràpidament les piles i aconsegueixen un plantejament positivament disruptiu, o l’èxit del vot de la independència, inclòs el PNC, serà clar i destacat.
O els que discrepen de l’independentisme es posen ràpidament les piles i aconsegueixen un plantejament positivament disruptiu, o l’èxit del vot de la independència, inclòs el PNC, serà clar i destacat Share on X
Loading ...
