La situació econòmica de Catalunya és crítica si hem de jutjar per l’evolució de les transaccions comercials amb targeta de crèdit. A finals de setembre, comparat amb l’any precedent, només s’ha recuperat un 75% de l’activitat, i les gasolineres, un bon indicador de la mobilitat laboral, estan al 53%. La situació té un responsable principal: Barcelona, que tiba cap avall, atès el seu pes econòmic. Aporta quasi un de cada tres euros que produeix Catalunya, i representa el 6% del PIB espanyol, tant com el País Basc, o la suma de La Rioja, Cantàbria, Extremadura, Navarra, Ceuta i Melilla. Per tant, és també un problema per a Espanya. Tot aquest gran agregat econòmic que no funciona, ni té perspectives de fer-ho, està dirigit per Ada Colau.
I és que les transaccions comercials a Barcelona estan en el 62% de fa un any. Han progressat poc des de finals d’agost, quan eren en el 55%. I no es tracta només d’hotels tancats o quasi buits; és tota l’activitat comercial, que se situa entre el 48% i el 67% de la de l’any passat, excepte l’alimentació i l’electrònica.
L’ajornament fins al juny del Mobile World Congress i d’ Integrated Systems Events minva les esperances de recuperació, perquè ajornar vol dir “ja ho veurem”. En part és el cost, com explicava a “Barcelona davant el perill” (2 de setembre), de no emprar a fons les competències en salut pública que li confereix la Carta Municipal, i dedicar-se a perseguir cotxes en lloc del coronavirus.
I és que la ideologia d’Ada Colau la porta a simplificar la realitat, principal característica del populisme, i vol resoldre la contaminació a força de fer impossible la circulació dels cotxes en plena crisi comercial. Ignora que la solució a la contaminació és metropolitana perquè aquest és el nivell on es pot resoldre la mobilitat. No té cap pla a l’altura dels temps. La seva és una concepció reaccionària basada en la bicicleta, i un tramvia molt costós per cobrir quatre quilòmetres dels 1.377 quilòmetres que té la ciutat. El seu objectiu confés és retirar el 25% dels trajectes en cotxe en quatre anys, i ocupar els carrers amb més carrils bici, terrasses de bars i espai per als vianants…, que utilitzen amb delit patinets i bicicletes, a més d’encarir l’aparcament.
La idea de Colau no és resoldre l’empobriment de la ciutat, sinó aprofitar-lo per fer una Barcelona proletària , en què la subvenció li assegura una base mínima de votants, confiant que un plenari municipal atomitzat farà la resta.
Desenganyeu-vos els que penseu en grans projectes per a Barcelona. No toca. Ara toca proletariat kitsch , populisme i espais públics entre bruts i descurats. És el mal gust pretensiós.
Governant amb minoria posa cap per avall Barcelona i aplica la cultura de la cancel·lació. Perquè Ada Colau, que és alcaldessa gràcies al regal de Valls –el mateix que ara aconsegueix ofendre la dignitat d’una persona tan honorable com Heribert Barrera, un lluitador per la democràcia i Catalunya, i primer president del nostre Parlament–, ho ha fet amb la col·laboració necessària d’un PSC que ha abjurat del seu llegat polític, i de l’obra de Pasqual Maragall, continuada per Clos i Hereu.
L’oposició és majoritària i té una greu responsabilitat en aquesta desfeta perquè pot evitar-la. Començant per Ernest Maragall i ERC, primera força del Consistori, seguit per la resta de partits, que no poden continuar desapareguts.
La gent de Barcelona no mereixem romandre tres anys rodolant pel pendent de la degradació.
Els partits de l’oposició configuren la majoria del Consistori, i han de ser capaços de donar una resposta a l’altura del repte, forjant un gran acord de ciutat, concretat en la substitució d’Ada Colau per Ernest Maragall, representant del primer partit, amb un programa centrat en les qüestions vitals: 1) Fer una ciutat sanitàriament segura; 2) Participació intensa en els projectes dels fons europeus de reconstrucció, i les missions científiques Horizon Europe. I lligats a ambdós: 3) Represa econòmica i creació de llocs de treball; 4) Recuperació de la normalitat en el funcionament de la ciutat; 5) La fi de la política de la cancel·lació i exclusió cultural i històrica, i el recobrament dels símbols liquidats; 6) L’atenuació dels estralls de la crisi. Tot plegat un gran projecte viable si es fa efectiu el compromís d’eludir la qüestió de la independència, en un sentit o altre, fins a les pròximes eleccions. No és cap renúncia perquè no passarà res de determinant en aquest període, i molt mal parada quedarà la ciutat, Catalunya i tots plegats si continua Ada Colau.
Si no ho fan, tots els partits de l’oposició corren el risc de fer palesa la seva marginalitat malgrat reunir la majoria de vots. Aleshores, pot passar que es vegin desplaçats perquè la necessitat impulsi un gran bloc de ciutat per sobre de les diferències partidistes, a fi de concórrer a les pròximes eleccions com a alternativa a Colau.
Article publicat a La Vanguardia
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.