A la tornada de l’estiu ens trobem amb una situació sanitària i de salut pública molt pitjor que a l’inici de la temporada estival. Espanya és, amb diferència, el país amb més contagis entre els dies 15 i 22 d’aquest mes; la mitjana era de 152 infectats per 100.000 habitants. Molts més que França, 54, que Bèlgica, 53, i el Regne Unit amb 21. Contrasta la mala situació espanyola amb l’escenari italià, tot i que aquest país va començar d’una manera catastròfica.
Si fixem l’atenció a Catalunya, observem que ens movem en zona perillosa. Atenent a l’estàndard de 50 positius en una setmana per cada 100.000 habitants -que assenyala el límit a partir del qual és necessari restringir la mobilitat i els accessos- tindrem una radiografia de la situació i de la seva gravetat.
La zona més densament poblada de Catalunya en l’àmbit metropolità segueix presentant registres molt preocupants. Barcelona, tot i que ha reduït el nombre de positius, sí que es troba instal·lada per sobre dels 100 casos i li costa molt reduir-los. El Baix Llobregat presenta una tendència semblant, si bé el nombre de casos és menor, al voltant dels 70, però és que també al Vallès Occidental i l’Oriental presenten nivells molt alts. A la comarca de Sabadell i Terrassa la tendència és a disminuir, però encara es manté per sobre dels 70 casos acumulats en l’última setmana i per cada 100.000 habitants. Les millors notícies procedeixen del Segrià, ja que des dels elevats nivells de finals de juliol s’ha produït una gran reducció, però encara es troben per sobre dels 50 casos, amb l’afegit que en aquest territori es va haver d’aplicar un confinament estricte, tot i que es va esperar a superar els 400 casos acumulats per 100.000 habitants per prendre mesures. En altres paraules, es va actuar tard.
Moltes altres comarques de Catalunya presenten problemes perquè se situen totes elles per sobre de l’apuntat límit de 50 casos, i perquè a més en algunes la tendència és a créixer. Són els casos de l’Alt Urgell, el Baix Camp, el Baix Ebre, el Baix Penedès, la Garrotxa, el Gironès, el Maresme, Osona, el Pallars Jussà, el Pla de l’Estany, el Tarragonès i la Terra Alta. En altres la tendència és a reduir el nombre d’infectats, però encara estan situades per sobre d’aquesta xifra crítica dels 50 casos. Es tracta de l’Alt Penedès i les Garrigues, la Noguera, el Pla d’Urgell i la Segarra. En definitiva, la major part de Catalunya.
La pregunta clau és: com pot haver-se perdut una altra vegada el control? Ara ja no hi ha el justificant d’un fenomen desconegut. Es disposa de suficients dades com per saber com actua la Covid-19. Tot i això, estem davant d’una segona onada anticipada. Què ha fallat? Aquesta és la pregunta a contestar que queda sense resposta, i això és un greu problema. Les nostres autoritats polítiques s’estan comportant d’una manera tràgicament irresponsable, perquè posen per davant el seu permanent egoisme electoral abans d’esforçar-se per descobrir quins són els seus errors. Espanya ja es va caracteritzar en la primera onada per ser el país que va obtenir pitjors resultats de tota l’OCDE, que ja és dir. El govern Sánchez no es va donar per al·ludit. Posteriorment, grups d’experts i de societats científiques van exigir una auditoria independent de per què el resultat espanyol era tan dolent. Naturalment ningú els ha fet cas. El govern Torra a Catalunya ha acumulat desencerts descomunals de tal magnitud que han deixat fora de joc a dos consellers, el de Treball, Afers Socials i Família, Chakir El Homrani, i la consellera de Salut, Alba Vergés.
Fins que una anàlisi independent no mostri quins són els errors i les debilitats que ens fan tan propicis per a la propagació de la Covid-19, estem subjectes a un continuat joc de prova i error, on nosaltres i l’economia som els conillets d’índies.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
