La idea de la unitat d’Europa és tan antiga com la mateixa Europa. El terme Europa es consolida quan l’Occident europeu fa pinya entorn de la seva cultura per fer front a l’invasor àrab. L’Imperi de Carlemany va ser un primer intent d’unir els europeus al voltant de la civilització i les arrels culturals comunes, enllaçant amb el vincle romà perdut. Els europeus som una “gran família“ que ha estat, en realitat, sempre molt unida, en unes èpoques menys i en altres més. Unida socialment, cultural i econòmica. Europa representa la unitat en la diversitat o la diversitat en la unitat, des dels seus orígens. Existeix, però un aspecte on la unitat no ha resultat tan fàcil per a nosaltres és el polític, en matèria de sobirania d’Estat.
L’intent d’unió política més ambiciós al llarg de la història d’Europa és el que suposa la Unió Europea (UE).
Es tracta d’un model de construcció polític, econòmic i social nou en la història de l’arquitectura política. Un sistema sui generis en el que els Estats fins aleshores sobirans s’integren dins d’una Comunitat (primer) o Unió (després) capaç de promulgar un dret comú en matèries també comunes.
En realitat el model no és tan nou, car el sistema integrador que comença a posar-se en pràctica a començaments dels anys cinquanta del segle passat no és més que un règim europeu de caràcter confederal, és a dir, una associació d’Estats sobirans amb àrees comunes de legislació de caràcter supranacional. Es tracta d’Estats sobirans que es posen d’acord en diverses matèries i creen un dret comú. Uns Estats que han creat un sistema de sobirania compartida en diferents matèries, de tal manera que es podria dir que conformaven una Confederació amb potestats legislatives supranacionals. Per tant la UE naixia com una realitat política que unia elements d’una Confederació i d’una Federació al mateix temps, encara que estava més a prop de la primera que de la segona. Pot suposar, o no, el camí cap a una unió política vertadera, cap a una Federació d’Estats Europeus o uns Estats Units d’Europa. S’arribarà o no a una Federació en funció de l’impuls de què siguin capaces les societats europees mateixes i dels reptes que aquestes societats hagin d’afrontar.
Suïssa es va constituir en el segle XIV, primer com una unió de voluntats entre Estats “sobirans“ i així va ser fins a la segona meitat del segle XIX. Va haver de transcórrer mig mil·lenni perquè Suïssa arribés a ser una vertadera Federació (encara que la designació oficial del país continua essent “Confederació Helvètica“).
El plantejament de la necessitat de la unitat europea en el segle XX té un nom destacat: el comte austríac Coudenhove-Kalergi. Ell va ser el veritable profeta de la idea europea, especialment entre les dues guerres mundials. Va sentir la Primera Guerra Mundial com una guerra civil entre europeus. És l’autor del llibre “Paneuropa” i fundador del Moviment Paneuropeu. Després de la Segona Guerra Mundial, la torxa de Coudenhove-Kalergi va ser recollida pels Pares d’Europa (Pares de la Unió Europea), els principals dels quals són: Robert Schuman, Alcide De Gasperi, Konrad Adenauer i Jean Monnet. Ells ho tenien clar: la unitat europea només es podrà construir sobre els elements fonamentals de la identitat europea, especialment els religiosos i culturals.
Les motivacions del profeta de la idea europea, com les dels Pares d’Europa, eren essencialment cristianes. L’objectiu del Moviment Paneuropeu era la unitat d’una Europa cristiana, lliure de “nihilisme, ateisme i l’immoral consumisme“. La Unió Paneuropea tenia quatre principis bàsics: liberalisme, cristianisme, responsabilitat social i proeuropeisme. Otto von Habsburg, el cap de la dinastia dels Habsburg, es convertí en el President honorífic de la Unió Paneuropea internacional després de la mort de Coundenhove l’any 1973.
L’opció espiritual dels Pares d’Europa era a favor del perdó i una voluntat de superar la violència a través del diàleg i la solidaritat. Estaven a favor d’un procés de construcció que permetés la reunificació de tot el continent.
Tres dels quatre Pares eren profundament catòlics. Robert Schuman es va plantejar fins i tot el sacerdoci en un determinat moment de la seva vida, però va ser més forta la seva vocació política de servei. Fou proclamat servent de Déu per l’Església catòlica. Aquest és el títol que l’Església Catòlica Romana assigna post mortem a persones que s’han significat per la seva “santedat en la vida“ o “heroïcitat en la virtut“, com a primer pas per a un possible procés de canonització. Va néixer a Luxemburg (1886) i va morir a Metz (Lorena, França, el 1963). De jove va exercir com advocat a Metz. Durant la primera guerra mundial fou mobilitzat per l’exèrcit alemany. Sempre es va distingir per la recerca constant de la pau entre els dos principals enemics europeus: França i Alemanya. Ell es considerava francès i alemany al mateix temps. Al llarg de la seva vida, Lorena i Alsàcia varen ser alternativament alemanyes, franceses, alemanyes i finalment franceses fins avui en dia. La Declaració Schuman del 9 de maig de 1950, que va donar lloc a la primera Comunitat Europea, la CECA, és la pedra angular del procés d’unificació europea per la via comunitària (Comunitat Europea, després Unió Europea).
Alcide De Gasperi va ser un dels polítics més destacats de la Democràcia Cristiana italiana. La seva vida cristiana fou tan exemplar que Giulio Andreotti, el seu gran deixeble, va poder dir amb motiu del seu traspàs aquestes paraules: “ha mort com un sant“. Konrad Adenauer acostumava a afirmar categòricament que “és ridícul ocupar-se de la civilització europea sense reconèixer la centralitat del cristianisme“.
Schuman, Adenauer i De Gasperi varen centrar el seu pensament en temes polítics, mentre que Jean Monnet ho va fer sobre temes econòmics. Era un home d’empresa. Va ser un laic respectuós amb les idees religioses dels altres tres. A diferència d’ells, caracteritzats per un comportament d’acció inspirat pels valors cristians, en el cas de Monnet la font de la seva acció quotidiana venia donada per l’humanisme, el pragmatisme empresarial i el valor suprem de la llibertat. Però en el fons, en paraules textuals seves, tots quatre “ens inspiràvem en els mateixos valors“.
Malgrat la importància del llegat cristià, a començaments de segle, i després d’un llarg debat, els responsables de redactar el frustrat Tractat Constitucional de la UE, que va ser finalment rebutjat en referèndum a França i els Països Baixos l’any 2005 i mai va entrar en vigor, varen acordar no fer cap mena de referència a les arrels cristianes d’Europa en el text final del document.
La Convenció per la preparació del projecte de tractat constitucional va començar els seus treballs l’any 2002, dirigida per l’expresident de la República Francesa, Valéry Giscard d’Estaing. A finals de novembre de 2002 els bisbes catòlics i la Conferència d’Esglésies Europees varen enviar un escrit a la Convenció considerant necessari que el Tractat Constitucional recollís referències a la religió. Valery Giscard d’Estaing es va reunir en el Vaticà amb el Papa Joan Pau II. Aquest va insistir en la necessitat de què en el Preàmbul del Tractat es fes referència a les arrels cristianes d’Europa. Finalment varen triomfar les posicions de sectors laïcistes i anticlericals contràries a aquella proposta. No va haver-hi consens per esmentar Déu o el cristianisme en el Preàmbul del Tractat.
En una visita a Santiago de Compostel·la l’any 1982, Joan Pau II va pronunciar aquestes paraules, que encara figuren inscrites en una columna de la catedral compostel·lana : “Jo, bisbe de Roma i pastor de l’Església, et llanço, vella Europa, un crit ple d’amor. Torna a retrobar-te. Sigues tu mateixa. Descobreix els teus orígens. Aviva les teves arrels. Reviu els teus valors autèntics que han fet gloriosa la teva història i benèfica la teva presència a la resta de continents. Reconstrueix la teva unitat espiritual en un clima de ple respecte a la resta de les religions i a les genuïnes llibertats. Dona al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu“.
El plantejament de la necessitat de la unitat europea en el segle XX té un nom destacat: el comte austríac Coudenhove-Kalergi. Ell va ser el veritable profeta de la idea europea, especialment entre les dues guerres mundials Share on X