La identitat europea (I): Europa és la llar de les nostres llars

Una comunitat històrica o sociohistòrica és una societat que perviu al llarg del temps. Això permet que es pugui parlar d’una civilització i d’una cultura europees. També permet no sentir-me mai estranger  quan hom es troba a llocs europeus tan distants i diversos com, per exemple, Palermo, Tesalònica, Edimburg, Milà, Praga o Helsinki.

La cineasta  Isabel Coixet ha escrit recentment que “Europa és quelcom que respirem i sentim; hi és quan passes per una plaça a Verona i et sents a casa, hi és quan estàs a Munic i et trobes un llibre de Goethe que et fa sentir com a casa“. Europa és diversa, però al mateix temps té una identitat pròpia. El sentiment europeu és un sentiment de llar.

L’escriptor i polític xec Vaclav Havel deia això l’any 2009: “Em sento europeu, però això no significa que no em senti xec. Europa és la llar de les nostres llars“.

Els “Pares Fundadors“ de la Comunitat Europea, avui Unió Europea (UE), ho tenien molt clar. Un d’ells, l’italià Alcide de Gasperi  declarava això l’any 1951: “Si només creem administracions comunes -sense una voluntat política superior, animada per un organisme central, en el que les voluntats nacionals es trobin, es precisin i es fusionin en una síntesi superior-  correm el risc que aquesta activitat europea, comparada amb les distintes vitalitats nacionals, aparegui com quelcom sense escalfor, sense vida ideal”. Dos anys més tard, un altre “Pare Fundador“, l’alemany Walter Hallstein, declarava a Estrasburg que “l’impuls que ens anima és sobradament conegut: existeix un sentiment indestructible d’identitat europea; només una Europa forta i unida portarà als europeus, i al món, la vertadera prosperitat“.

El lema de la  UE  és precisament aquest: “unitat en la diversitat“. Es pot afirmar que es tracta d’un lema plenament encertat.

Ortega y Gasset, en el seu llibre  “La rebelión de las masas“, ho explica de manera brillant. Escriu que Europa és una “societat“ que encara no ha arribat a organitzar-se políticament de manera unificada. “Los pueblos europeos son desde hace mucho tiempo una sociedad, una colectividad, en el mismo sentido que tienen estas palabras aplicadas a cada una de las naciones que integran aquélla. Europa es, en efecto, enjambre: muchas abejas y un solo vuelo…”

Ortega estava convençut que un dia o un altre Europa, com a “societat“ que realment és, arribaria a organitzar-se políticament de manera unida sobre els fonaments de la seva identitat: “Este carácter unitario de la magnífica pluralidad europea es lo que yo llamaría la buena homogeneidad, la que es fecunda y deseable, la que hace decir a Montesquieu  “L’Europe n’est qu’une nation composée de plusieurs“ y a Balzac, más románticamente, le hacía hablar de la “grande famille continentale, dont tous les efforts tendent à je ne sais quel mystère de civilisation “…La unidad de Europa no es una fantasía, sino que es la realidad misma, y la fantasía es precisamente lo otro, la creencia de que Francia, Alemania, Italia o España son realidades sustantivas e independientes … La unidad política todavía no se ha producido, pero la ocasión que lleve súbitamente a término el proceso puede ser cualquiera: por ejemplo, la coleta de un chino que asome por los Urales o bien una sacudida del gran magma islámico. La figura de ese Estado supranacional será, claro está, muy distinta de las usadas, como ha sido muy distinto el Estado nacional del Estado-ciudad que conocieron los antiguos“.

El filòsof i escriptor George Steiner, en el seu llibre  “La idea de Europa”, resumeix el que és Europa en un conjunt d’institucions, idees i tradicions. Segons ell, Europa és abans que res un cafè ple de gent i de converses, on s’escriu poesia, es conspira, es filosofa i es practica la  tertúlia civilitzada. Aquest tipus de cafè es troba arreu d’Europa com una institució inseparable de les grans empreses culturals, artístiques i geopolítiques d’Occident.  La segona senyal d’identitat europea és el paisatge que es pot recórrer a peu, sempre amable i ple de cultura i història. La tercera és el costum compartit de posar a carrers i places el nom de grans personalitats del passat. La quarta credencial és la filiació simultània d’Atenes i de Jerusalem, és a dir, de la raó i de la fe.  La cinquena i última senyal d’identitat europea és la més inquietant de totes. Europa, escriu Steiner, està cansada de la història (geschichtemüde ) i sempre ha cregut que moriria després d’un període d’apogeu. Steiner era jueu i el turmentava el concepte de supervivència.

La identitat europea  està formada tradicionalment per tres elements fonamentals: un element ètnic-lingüístic, un element ètic-religiós i un tercer element  cultural.

El primer element ens diu que els pobles europeus ancestrals pertanyen a la família de la raça blanca i, dins d’ella, particularment a la família indoeuropea. Des d’aquest punt de vista, els europeus formen una gran família, i dins d’aquesta família s’hi troben subfamílies clarament diferenciades: una Europa de cultura llatina/mediterrània, una Europa germànica/nòrdica i una Europa eslava/oriental.

El segon element és de caràcter ètic-religiós, i ve conformat  per una comunitat de valors, entre els quals s’hi troba essencialment el  cristianisme que, amb una visió humanista de la vida, aporta a  l’antropocentrisme grec i llatí elements fonamentals de la visió europea sobre l’ésser humà. La religió cristiana s’ha anat diversificant a Europa en tres comunitats confessionals distintes al llarg de la història: catòlics, protestants i ortodoxes.

El tercer element és el cultural, que inclou els àmbits   polític i jurídic, consistent  essencialment en la suma de les tradicions culturals romana, grega, cristiana i il·lustrada, a les que cal afegir-ne d’altres com  la  judaica o la islàmica.

Aquests  tres elements tradicionals han anat evolucionant i actualment Europa s’està convertint en  un mosaic ètnic, religiós i cultural.

L’evolució s’ha accelerat els darrers temps,  ja fa temps que Europa ha deixat de ser  terra d’emigració per convertir-se en terra d’immigració i d’acollida. Davant d’aquest fenomen, la UE encara no ha sabut donar-se malauradament una política migratòria i d’asil comuna. Multiculturalitat (coexistència de diferents cultures) i interculturalitat  (intercanvi i interacció entre diferents cultures) són paraules claus actualment a Europa. La manca d’una política migratòria  contrasta  amb la necessitat que té Europa dels fluxos migratoris per compensar la seva gran davallada demogràfica.  Avui Europa ja té d’alguna manera el seu “número  de telèfon“ (Kissinger es queixava metafòricament del fet que no el tingués), i és el 6-20-50. Aquests són els percentatges europeus en relació al món sobre demografia, PIB i despesa social. No fa gaire temps que el 6 era el 20, i segueix baixant.

La civilització europea s’ha projectat tradicionalment en el món  exportant els  conceptes de la filosofia grega, el dret romà i la religió judeo-cristiana.

El poeta francès Paul Valéry situa  tres pilars -Atenes, Roma i Jerusalem- com a  base de la cultura europea.

El filòsof basc Xavier Zubiri, deixeble d’Ortega y Gasset,  també s’hi refereix   quan  escriu que “la metafísica grega, el dret romà i la religió d’Israel són els tres fonaments culturals d’Europa; Jerusalem representa el monoteisme, Atenes aporta el “logos“ que origina la raó universal que tornarà a aflorar amb la Il·lustració i Roma simbolitza el “dret”;  tot plegat, conclou Zubiri, es pot considerar com la creació més gran de l’esperit humà“.

 Loading ...