Durant el franquisme tant els partidaris del règim com l’oposició maldaven per presentar Espanya com un país diferent a Europa. Per raons absolutament contraposades, però amb una coincidència total en la conclusió. Afortunadament aquella fase va quedar superada i Espanya s’ha integrat de manera plena i harmònica a la UE. Però hi ha aspectes que pel que es veu no estan ben encaixats.
Aquesta és la conclusió que es treu després de llegir les crítiques de l’Associació de Famílies LGBTI que consideren que una gran part d’Europa les discrimina en el sentit que la legislació vigent a Espanya no té traducció en aquests països. Un matrimoni homosexual només tindrà reconeixement a 16 països del conjunt europeu, però quedarà fora de la legislació d’Itàlia, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Grècia, Hongria, Xipre, Letònia, Lituània, Romania i Bulgària. La idea que el matrimoni homosexual és una condició generalment acceptada no suporta el contrast amb la realitat i això referit a Europa que és el continent on hi ha més estats, 16 en total dels 33 en total que hi ha a tot el món, una ínfima minoria entre els 193 existents que reconeixen el matrimoni entre persones del mateix sexe perquè si sortim d’aquesta matriu, aleshores la situació arreu del món encara és més complicada.
Si parlem dels fills de la parella homosexual, la qüestió encara es complica més perquè hi ha països que admeten el matrimoni però no l’adopció i només reconeixen el fill del progenitor biològic, fet que evidentment multiplica les dificultats. Fins i tot en el cas de la veïna França que té aprovat el matrimoni homosexual, si una parella de lesbianes té un fill, l’estat francès només li reconeix el dret a la mare que l’ha gestat, mentre que l’altra hauria d’iniciar un procés d’adopció per poder tenir aquesta consideració legal.
És un fet del tot evident que la ideologia i política LGBTI té a Espanya una bombolla d’or que només als països nòrdics, com Suècia o Noruega, igualen.
