Les cinc causes de per què la Covid-19 s’ha convertit en un greu problema per a Catalunya

La idea que a partir de finals de juny recobraríem una certa normalitat que propiciaria la recuperació econòmica i especialment el turisme, s’ha revelat un error de grans proporcions. Les causes principals són aquestes:

1. Imprevisió. La Generalitat no es va preparar durant el període de comandament únic per assumir amb plenitud les conseqüències de passar a ser la responsable de la lluita contra la Covid-19. El resultat, una vegada més, de la imprevisió està a la vista. En aquests moments els casos actius a l’Hospitalet del Llobregat, que és el focus més preocupant per la seva transmissió a Barcelona, és de quasi 200  en els últims 14 dies per a cada 100.000 habitants, quan la xifra límit estaria en els 50. Però, és que a més, la velocitat de propagació de l’epidèmia, la mitjana de persones que són contagiades per una altra persona, està entorn de 3 amb tendència a créixer. Per recuperar la normalitat hauria de caure clarament per sota d’1.
2. La manca del sistema de rastreig dels serveis de salut pública. A Catalunya hi ha 1 rastrejador per a cada 30.882 persones, és una de les proporcions més baixes d’Espanya. Per poder anar bé, seria necessari com a mínim 1 rastrejador per a cada 5.500 persones. Per situar-nos al nivell d’Alemanya seria necessari 1 rastrejador per a cada 4.000 habitants, i per arribar a un estàndard d’excel·lència, 1 rastrejador per a cada 2.300 habitants. Aquestes brutals diferències assenyalen una de les causes principals del fracàs de la Generalitat. El resultat és que de cada 4 contagiats, de 3 es desconeix el vector del contagi i per tant no es pot rastrejar ni adoptar les mesures pertinents. En altres paraules, 3 de cada 4 contagiats han anat pel món sense que Sanitat pugui saber amb qui ha connectat i a qui ha contagiat.
3. Una organització que presenta nombrosos punts flacs. A correcuita s’han incorporat noves persones. La Generalitat diu que 500 administratius en assistència primària. No consta que realment sigui aquesta la xifra i a més la seva preparació en bona part de les persones és improvisada. D’altra banda, el seguiment de la quarantena per mitjà del polèmic call center és d’una efectivitat dubtosa, perquè el control simplement telefònic, interrogant la persona en qüestió per part d’algú que a més no és agent d’autoritat, dóna lloc a què la quarantena no sigui respectada, es falsegi la resposta i per tant el pretès control no sigui tal. Hi ha en tot aquest gruix no només una manca de quantitat de persones, sinó també de capacitació professional per fer la feina.
4. El problema del PCR. Certament han crescut molt el nombre de diagnòstics per PCR que es fan, i és un progrés que puguin dur-se a terme als CAPS i no només als hospitals. Però una vegada més el mètode funciona malament. Les persones que es presenten al CAP adduint que han mantingut contacte amb algun portador però que no presenten símptomes no són objecte de cap PCR ni entren a ser controlats per a la prevenció de la cadena de contacte. Has d’afirmar que tens símptomes i aleshores sí que funciona. Però totes aquestes persones connectades i en aïllament tampoc són objectes de PCR, ni hi ha un seguiment posterior prou acurat. En definitiva, hi ha un gran forat en el sistema que explica el perquè el 75% dels contagis no es puguin seguir.
5. Els asimptomàtics transmissors. Són un problema perquè desenvolupen la seva vida amb tota normalitat, però són capaços de transmetre la malaltia. Naturalment, com no tenen cap símptoma no van al CAP i per tant no són objecte de cap diagnòstic ni control. No són un nombre petit. Pot significar entre el 40 i el 60 % dels casos, i són un vector continu de transmissió. Aquest col·lectiu no pot ser reduït si no es passa de la posició passiva en esperar al CAP que el malalt acudeixi, a una activa de realitzar controls aleatoris massius per PCR. Sense avançar en aquesta línia el problema té difícil solució.

A tota aquesta situació de problema estructural, se li afegeix la manca de credibilitat de la Generalitat amb les seves mesures. Qui pot no li fa cas i els que no tenen més remei que complir amb les normes, s’hi revelen.

Aquest passat diumenge La Vanguardia i altres diaris portaven una pàgina sencera de publicitat promoguda per la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, la Federació Catalana de Natació, l’Indescat, òrgan que gestiona els espais esportius públics, entre altres. El títol era ben explícit: “No a la suspensió de l’activitat esportiva”, i argumentava el perquè. Les queixes del món de la cultura i del lleure nocturn s’han multiplicat al mateix ritme que es congestionaven les platges. Els alcaldes metropolitans de l’àrea afectada han protestat amb energia. Tenen part de raó, però no tota la raó.

El problema central que aquestes mesures intenten resoldre és la propagació a través de l’aire del SARS-CoV-2. Aquest és especialment perillós en espais tancats sense una potent ventilació o en aquells en els que la refrigeració funciona amb modus de recirculació de l’aire. Però, té una escassa capacitat de contagiar quan l’activitat és a l’aire lliure i es manté una distància mínima, 1,5 a 2 metres, perquè a més el contagi per a ser efectiu necessita que sigui portador d’una determinada càrrega vírica i això no s’aconsegueix amb unes poques inhalacions. És necessària una proximitat de 10 a 15 minuts perquè pugui ser efectiu. Conseqüència: els llocs perillosos són certament els espais tancats i amb escassa ventilació natural. Les discoteques en serien un exemple paradigmàtic, però també tots aquells altres llocs que es trobin en aquestes condicions. La refrigeració amb recirculació hauria de ser prohibida i d’altra banda hi hauria d’haver condicions específiques d’exigències amb els filtres d’aire condicionat. Tot això està pendent de definició. Simplement es tanca i prou. D’altra banda, les activitats a l’aire lliure no tenen per què ser suprimides i en aquest sentit molts dels esports podrien realitzar-se sobretot si es prescindeix dels contactes als vestuaris. En aquest sentit és absurd tancar parcs i jardins, com han fet alguns municipis. Tot al contrari és el que s’ha de fer i en tot cas acotar l’aforament.

Un factor de gran risc és indiscutiblement el transport públic i aquí les exigències sobre l’aire condicionat haurien de ser extremes: no està clar que les instruccions siguin prou precises i exigents.

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS

 Loading ...