Visions de futur sobre la UE (V). Tres models d’estat: francès, alemany i britànic

Sir Larry Alan Siedentop  és un  filòsof polític britànic de nacionalitat americana, format a les Universitats d’Oxford i Harvard. En el seu famós llibre “Democracy in Europe“ (2001) tracta sobre el futur de la UE.

Aquest llibre comença reconeixent l’existència de diferents formes d’estat a Europa que han creat també cultures polítiques diferents. Segons Siedentop, a  Europa hi ha substancialment tres models d’estat que aspiren a servir de model per a la UE: el model francès, el model alemany i el model britànic. Val a dir, que avui, a  conseqüència del Brexit, ja no hi ha model britànic per a la UE, car els anglesos s’han retirat del procés integrador europeu, però el model segueix existint com a tal encara que no competeixi, i per tant val la pena fer-hi una referència en relació amb els dos principals models encara presents a la competició: el francès i l’alemany.

Sempre segons Siedentop, el model francès és  un model essencialment burocràtic. El poder de l’executiu francès, gràcies a les reformes introduïdes amb la Cinquena República, no té comparació amb cap altre país europeu. Des de 1958, a França el parlament està supeditat a l’executiu. Dins d’un sistema hipercentralitzat com el francès, és inevitable una gran arbitrarietat en el procés polític de presa de decisions. Els checks and balances (controls i equilibris) i la transparència brillen per la seva feblesa. Un aspecte crucial d’aquest model consisteix en el fet que és fàcilment exportable. El nom veritable del joc és “poder“.

El model alemany és el pol oposat al francès. Alemanya és un estat federal. La Constitució alemanya troba enormes dificultats a l’hora de crear diferents esferes d’autoritat i de protegir-se unes de les altres. Els länder (estats federals)  temen invasions de poder per part del govern federal central. El model alemany s’inspira en la diversitat territorial d’Alemanya anterior a la unificació per Prússia l’any 1870. En conseqüència, parlar d’un futur  “federal” a Alemanya significa un futur amb estrictes limitacions del poder central  i  respecte a l’estat de dret. El nom del joc a Alemanya és “autoritat i estat de dret“.

El model britànic és diferent dels dos anteriors. A més de no ser federal i  de concedir sobirania al “monarca en el parlament“, la seva distinció  és la informalitat, la  confiança en els precedents i els costums i el caràcter de common-law. El model britànic es basa en l’existència d’una classe política diferent que acorda implícitament mètodes i finalitats de govern. El mètode de govern preferit és el consens basat  més en el sentit comú que en  normes i principis formals. És una forma de govern que no pot ser exportada. Pateix de manca de claredat.  Forma part d’un context social molt particular. Es basa sobre instints, intimidacions i pressions socials que no es poden crear ex nihilo. El nom del joc és el costum.

De les tres formes d’estat contemplades, per raons històriques la predominant a la UE és la francesa, que segons Siedentop és  “la menys acceptable moralment“. Per raons òbvies, Alemanya no ha pogut (ni volgut) imposar la seva. La britànica  va arribar tard al procés d’integració i l’abandona abans que arribi a completar-se, a part de què sempre ha semblat poc clara i confusa d’aplicació. Quedava la francesa per exclusió i naturalment per voluntat política de París des de la mateixa concepció i  començament del procés d’integració europea.

El model francès és el que es troba darrera del Tractat de Maastricht, que  ha portat a la UE a la situació que avui es troba: resistint després de dues dècades de  “crisi existencial“. Segons Siedentop, Maastricht significa l’intent francès de projectar la seva forma d’estat sobre la resta d’Europa. No es tracta de cap conspiració, sinó senzillament d’una actitud induïda per una maquinària  administrativa  a la disposició dels cossos d’elit francesos, amb representants tan poderosos a la Brussel·les preparatòria de Maastricht com  Pascal Lamy,  un “enarca”, és a dir, format a  l’École Nationale d’Administration, l’ENA, i cap del gabinet de l’aleshores president francès de la Comissió francesa, Jacques Delors. Maastricht proposa una moneda única i una política de seguretat i defensa comunes, entre d’altres, segons un disseny marcadament centralitzador francès.

La paradoxa era que, darrera de l’impuls federal a Europa dels anys noranta (Maastricht) hi havia una classe política nacional, la francesa, que no admirava o perseguia els valors intrínsecs del federalisme (dispersió formal de l’autoritat i del  poder, checks and balances, democràtic accountability, i en conseqüència  maximització de la participació popular en el procés). Siedentop ja avisava aleshores que l’elitisme pot provocar una reacció de la ciutadania europea en contra d’aquesta  manera  de “fer Europa“, és a dir,  up to bottom (de dalt cap a baix). “Les elits europees corren el perill de crear una crisi profunda a Europa, una crisi de democràcia, que fins i tot pot posar en qüestió la identitat d’Europa. Ull amb la tirania del llenguatge econòmic i de l’economicisme a expenses dels valors polítics”.

Segons Siedentop, el model d’estat francès és el menys indicat per promocionar una cultura federal a Europa. És un model burocràtic que al llarg de més de tres segles ha marcat les actituds franceses en relació amb l’exercici del poder públic.  Malgrat això, cal reconèixer que l’èxit del plantejament inicial  del procés d’integració europea posterior a la Segona Guerra Mundial es deu fonamentalment als dissenys estratègics elaborats per les elits franceses.

El futur polític de la UE no està clar. Burocràcia i autogovern són dues formes oposades de concebre l’estat. Al llarg de la vida de la UE, Brussel·les ha seguit particularment el model francès. Moltes polítiques comunitàries porten l’empremta francesa, un cas paradigmàtic és per exemple  la Política Agrícola Comuna  (PAC). Després de la caiguda del mur de Berlín (1989), França va reaccionar davant de la inevitable reunificació alemanya amb fortes pressions sobre el procés europeu que varen concretar-se particularment en els tractats de Maastricht i d’Amsterdam. L’acceleració del procés d’integració va ser la resposta francesa a la reunificació alemanya. Es tractava de controlar Alemanya amb noves eines, principalment a través d’una moneda única, contràriament a l’opinió majoritària alemanya favorable al manteniment del marc.

Les últimes publicacions  de Siedentop sobre el procés d’integració europea i el seu futur, més enllà de les recollides  en el seu llibre clàssic indicat al principi, es concentren sobre les diferents formes d’estat que han creat diferents cultures polítiques a Europa i sobre la necessitat de la seva convergència si la UE vol coronar el seu projecte federal.

Siedentop continua pensant que “el federalisme és la meta correcta per a Europa, però Europa encara no està preparada pel federalisme“. Al cap de vint anys,  afegeix que  “la part final del camí que porta cap al federalisme serà  difícil de recórrer;  la gran qüestió segueix essent si totes aquestes cultures europees es poden combinar amb èxit i quant temps es necessitarà per aconseguir-ho“.

Visions de futur sobre la UE (IV)

 Loading ...