Junqueras interpreta bé la situació quan en declaracions a La Vanguardia el diumenge 12 de juliol afirmava que “no es pot deixar de governar”. Els resultats a Galícia i al País Basc ho constaten una vegada més. El problema és que el seu partit fa temps que està al govern, però no governa.
ERC ja ve d’una mala premsa com a organització de govern poc fiable durant el tripartit i el famós “Dragon Khan”. Des del primer moment Junqueras ha volgut imprimir una altra orientació al partit, aprofitant la seva presència al govern. Durant la primera fase la pròpiament dita del procés que ens havia de conduir a la independència en un tres i no res, no va tenir temps per governar. En la segona fase a partir de les eleccions del desembre del 2017, amb ell ja fora de joc, en teoria havien de gestionar el govern però en la pràctica les pugnes per encapçalar l’independentisme s’ho han menjat tot. Només ha faltat la pandèmia que augmenta l’estrès del que ja està estressat per posar en relleu les misèries dels departaments gestionats per ERC, que han passat a primera fila amb els casos de Sanitat, i Treball, Afers Socials i Família, que han tingut i mantenen una gestió pèssima.
Catalunya s’ha convertit en un dels llocs on la gestió de la Covid-19 manifesta més deficiències. Naturalment, l’última responsabilitat és del president Torra, però això no impedeix que els responsables de la gestió directa tinguin una part molt determinant de responsabilitat. El vicepresident, Pere Aragonès, no ha pogut o no ha sabut cobrir aquests buits i tot ha quedat reduït al de sempre: la retòrica.
D’altra banda, tot el moviment independentista s’està trencant en múltiples faccions. L’ANC és una cosa, i Òmnium una molt diferent, i ocupen espais polítics contraposats. La pugna entre republicans i puigdemontistes és una història que ja s’acosta a la de Montescos i Capuletos, però sense Romeu i Julieta. El pas del temps ha augmentat les diferències i la falta de sincronització, Torra el “president vicari”, i Puigdemont, el “president legítim”. S’ha produït una ruptura que seria fratricida si no fos perquè mai han estat germans entre Puigdemont i el seu propi partit, el PDeCAT. I tot això davant la incompareixença d’Artur Mas que, pel que sembla, continua esperant el seu momentum. L’última jugada de Puigdemont arrabassant-li la titularitat legal de JxCat als postconvergents és de les que fa realment mal, i mostra que l’expresident no està disposat a subjectar-se a cap norma o compromís per aconseguir la seva victòria. No està clar que això el beneficiï electoralment.
En definitiva, la pregonada unitat del procés ara està esmicolada entre ERC, JxCat (P), PDeCAT abocat a la submissió o a la competició, el PNC, l’ANC, i Òmnium. És difícil que en aquesta situació en què, a més, tots van contra tots en pugui resultar, com demana Junqueras, la capacitat de governar.
