El què ha succeït a Lleida manifesta la insuficiència del sistema de rastreig dels contagis en una doble dimensió: la del nombre de rastrejadors, és a dir la capacitat d’atendre tots els casos, i el termini en què s’aconsegueix dur a terme aquesta feina, donat que el temps és una variable essencial per evitar la propagació.
D’acord amb informacions aparegudes en altres mitjans, Ferrovial, concretament l’empresa Ferroser, continua gestionant el rastreig a Catalunya. Si aquesta informació és exacta voldria dir que la Generalitat, malgrat afirmar que deixava sense efecte el contracte, continua duent a terme l’activitat de rastreig per mitjà d’aquesta empresa. Hi hauria en aquest cas un engany a l’opinió pública. Aquest seria el primer fet a aclarir i que la Generalitat ha d’explicar, donat que la informació està publicada.
Però més enllà del fet, hi ha una segona qüestió que assenyala la feblesa i la manca de sentit de l’eficàcia amb què el Departament de Sanitat enfoca aquesta qüestió. Els operadors que treballen en aquesta tasca de seguiment a l’empresa en qüestió són poc més de 100 a tot Catalunya, que s’afegeixen als pocs que ja hi havia. És una xifra absolutament insuficient perquè en realitat caldria com a mínim 2 rastrejador per a cada 10.000 habitants. Donat que la població a Catalunya és 7,4 milions d’habitants, es necessitaria un mínim de 740 rastrejadors. Això pel que afecta a la quantitat, però després hi ha la qüestió de la qualitat. Aquestes persones són simplement teleoperadors. Ara fan seguiments de casos de pandèmia i abans podien vendre assegurances de cotxe. No tenen formació sanitària, però a més tampoc estan coordinats amb Sanitat i per tant no disposen de les referències sobre la situació dels positius, dels seus historials mèdics, de la relació amb els ambulatoris i d’aquests amb els rastrejadors. El resultat de tot plegat és que molts casos arriben tard, quan la persona ja ha superat la malaltia o ha empitjorat. I el que és pitjor, ha seguit transmetent el coronavirus.
Aquest sistema no significa una garantia suficient. No representa que s’hagi construït una xarxa de detecció epidemiològica, que és l’error fonamental del sistema espanyol i català. En altres paraules no s’ha après res de l’experiència passada. Es continua funcionant a batzegades i construint en el buit. Però a més és una construcció molt cara perquè aquest servei de difícil utilitat costa 18 milions d’euros.
Aquest sistema se superposa a l’atenció primària i al sistema d’emergències mèdiques i no respon a un disseny sanitari unificat que permeti una xarxa de detecció i intervenció eficient i estable.
No es pot confiar només en la responsabilitat de cada persona. Si el Ministeri d’Hisenda apliqués aquest criteri per a la recaptació, és evident que seria objecte de totes les crítiques perquè el frau està a l’ordre del dia. D’aquí la necessitat d’una inspecció fiscal perquè és l’element coercitiu que ajuda a complir. En el cas de la Covid-19 no es pot pensar que a força de fer crides a l’ús de les mascaretes i contractar a teleoperadors s’està fent front al risc de la pandèmia. Catalunya necessita una xarxa d’alerta epidemiològica eficaç perquè el coronavirus romandrà entre nosaltres fins que no s’hagi vacunat el total de la població, i per arribar a aquesta fita encara falta molt de temps.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
