Amenaça d’una intervenció egípcia, escalada de tensions entre França i Turquia, arbitratge de Vladimir Putin, debilitament de l’home fort de l’est del país, Khalifa Haftar. Al llarg de les darreres setmanes, la situació a Líbia ha patit canvis profunds.
La situació en aquest país de la ribera sud del Mediterrani oriental ha esdevingut tan complicada que el ministre d’afers exteriors francès, Jean-Yves Le Drian, ha parlat d’una «sirianització» del conflicte. Una refèrencia inquietant a la guerra civil de Síria inacabada 8 anys després i exacerbada per les intervencions de les potències estrangeres.
El caos actual prové de fa una mica més d’un any. A l’abril del 2019, el general Haftar, recolzat formalment per Rússia, Egipte i indirectament per França, llançà una ofensiva contra l’oest del país, controlat -almenys formalment- pel govern de Trípoli reconegut internacionalment.
L’ofensiva començà amb importants avenços de l’Exèrcit Nacional Àrab de Líbia de Haftar. Però quan les seves forces arribaren a les rodalies de la capital, Trípoli, patí una important derrota deguda en bona part a l’ajut d’emergència que arribà de Turquia.
Un dels mitjans que Turquia subministra al govern islamista de Trípoli consisteix en combatents sirians «en quantitat significativa» segons el ministre francès. Rússia opera una mena de servei d’importació similar amb combatents del mateix país però de tendència pro-Àssad.
El govern de Trípoli es troba sota l’esfera d’influència del moviment dels Germans Musulmans, finançat principalment pel Qatar. Però el recolzament que aquest país li ofereix demostrà ser insuficient per aturar l’avanç de les forces de Haftar.
Així doncs, un altre país de la mateixa òrbita, la Turquia del també islamista Recep Tayyip Erdogan, decidí intervenir a Líbia per evitar la caiguda d’un aliat. Al novembre del 2019, Trípoli i Ankara signaren un acord de cooperació. Des de llavors, els turcs han aconseguit construir una màquina bèl·lica suficientment efectiva per fer recular Haftar.
Actualment, les forces sobre el taulell libi són pràcticament equivalents, i es composen cada cop més de mercenaris estrangers: russos, txadians, sudanesos i cada cop més, sirians. De fet, el conflicte implica cada cop menys els libis, destrossats per 9 anys de guerra i precarietat extrema.
El recent èxit de Trípoli ha empès el president egipci Abdel Fattah al-Sissi, enemic jurat dels Germans Musulmans a qui feu fóra del poder al 2013, a amenaçar amb una intervenció directa del seu exèrcit si els homes de Trípoli sobrepassen Sirte. Aquesta ciutat costanera al centre del país és equidistant de Trípoli i Bengasi, la plaça forta de Haftar.
Al mar, la Unió Europea ha intentat endebades evitar que armes, municions i mercenaris segueixin arribant a Líbia. L’UE llançà al març la operació militar IRINI per fer respectar l’embargament d’armes i municions de l’ONU sobre Líbia. Però l’operació es trobaria actualment sense mitjans navals degut a les reticències dels Estats Membre a participar-hi.
El passat 10 de juny, la fregata francesa Le Courbet, navegant a proximitat de la costa de Líbia dins del marc de l’operació de patrullatge marítim de l’OTAN Sea Guardian, fou víctima d’un acte hostil per part de dos vaixells de guerra turcs -membres d’una altra nació de l’OTAN. L’incident feu tensar encara més les relacions entre París i Ankara, enemigues sobre el terreny libi. També tornà a plantejar la qüestió de la pertinença de Turquia a l’OTAN.
En definitiva, la situació a Líbia és cada cop més delicada, però Europa hi juga un paper ambigu i poc rellevant. I això malgrat la importància d’aquest país en la immigració il·legal, l’entrenament i refugi de jihadistes i tot tipus de tràfics amb destinació a Europa.
