Per casualitat (o no), aquesta setmana he vist el setè i últim capítol de la imprescindible sèrie “The good fight” (dignísima continuadora de “The good wife”) i la minisèrie documental de Netflix sobre Jeffrey Epstein. Alhora, en les xarxes han ressorgit els activistes de Anonymous denunciant la vinculació del president Trump amb la xarxa de pederàstia i prostitució que va organitzar Epstein i publicitant de nou la seva agenda de contactes (el “llibre negre”).
Una història truculenta de sexe, diners, poder, famosos, abús de menors, narcisisme, impunitat, corrupció i tones de misèria humana. En realitat, el documental de Netflix podria ser la base d’un guió per a una sèrie de ficció, si no fos perquè tot el que explica és real.
Com dic, el capítol de “The good fight” que tanca la quarta temporada (van haver d’interrompre l’enregistrament per culpa de la pandèmia) també aborda l’assumpte Epstein des d’una curiosa perspectiva que barreja allò que és real i el que és fictici, i rememora amb brillantor “Ciutadà Kane” (hi ha un vincle claríssim entre el misteriós “BUD” i la “ROSEBUD” de Welles, un enigma que no desvetllaré per a no aixafar la guitarra als que no l’han vist).
Aquesta quarta temporada gira entorn d’un estrany i peculiar “Informe 618”, una espècie de salconduit per a poderosos que els permetria defugir (o minimitzar) el pes de la justícia nord-americana. “Se non è vero è ben trovato”.
Aquest mateix informe hauria permès organitzar el suposat suïcidi de Jeffrey Epstein en el Metropolitan Correctional Center de Nova York per a cobrir de fang la xarxa en la qual estaria implicat presumptament des d’un príncep britànic fins al president del país més poderós del món, si el racisme i la pandèmia ho permeten.
No donaré més detalls ni de la sèrie ni del documental. No hi ha spoilers. Recomano insistentment el seu visionat. Però vull detenir-me en un detall no menor de la història. Més ben dit, en un nom. Ghislaine Maxwell. La “núvia” oficial de Epstein durant molt de temps. La que participava de les seves orgies amb menors, de les seves sessions de massatge, de les seves festes amb multimilionaris, la que organitzava la seva satànica agenda de pederasta i reclutador de joves sense massa recursos i famílies desestructurades a les quals va marcar tràgicament per sempre.
Perquè Epstein era un narcisista de manual. Manipulador, tòxic, amb una personalitat clarament psicopàtica. Però com va poder convèncer a Ghislaine, una dona de l’alta aristocràcia europea, per a participar en aquesta vida criminal que va destrossar la vida a tantes altres dones?
Ghislaine és (se suposa que és viva, encara que està en parador ignorat, es manté aïllada del món i no ha estat perseguida judicialment fins ara), ni més ni menys que una dels nou fills de Robert i Elisabeth Maxwell. Maxwell, enemic número u de Rupert Murdoch (que li va robar “News of the World”).
Maxwell, nascut Ján Ludvik Hoch, en una regió d’Eslovàquia que avui pertany a Ucraïna. Fill d’una família jueva molt modesta, va escapar del seu país fugint dels nazis i de la pobresa i es va instal·lar a Gran Bretanya. Es va allistar en la infanteria britànica i va ascendir al grau de capità durant la Segona Guerra Mundial. En finalitzar la contesa va canviar de nom i va començar una carrera meteòrica fins a convertir-se en un dels homes més poderosos del planeta.
Empresari, magnat de la comunicació, polític (diputat laborista en la Cambra dels Comuns des de 1964 fins a 1970), propietari del grup editorial Mirror (editor del Daily Mirror que va utilitzar com a instrument de propaganda), de clubs de futbol, i tal vegada presumpte agent del Mossad israelià. El seu imperi es va esfondrar per una gestió desastrosa i, atabalat pels deutes, sembla que es va suïcidar ofegant-se a les Illes Canàries, en caure misteriosament des del seu iot (batejat “Lady Ghislaine”) a l’aigua. En realitat, Maxwell era un gran estafador.
Hi ha teories conspiratorias que defensen que va ser el propi Mossad qui el va drogar i el va llançar al mar.
Així doncs, Maxwell tenia unes quantes coses en comú amb Charles Foster Kane, com hàbilment es va encarregar de novelar Alberto Vázquez-Figueroa en “Ciutadà Max” (1992).
Les raons per les quals la seva filla Ghislaine, nascuda a França en 1961, la mare de la qual va fundar una organització contra l’Holocaust, va acabar aparellada als Estats Units (després de la mort del seu pare) amb un tipus amb moltes similituds (especialment els trets psicopàtics) amb el seu pare, i que va morir també en estranyes circumstàncies, les hi deixem als psicoanalistes. Però ella, amb els seus contactes internacionals, va ser la responsable de la creació de la xarxa de connexions de Epstein amb el príncep Eduardo, Bill Clinton, Naomi Campbell i per descomptat Donald Trump i la seva dona Ivanka. I ningú sap on està ni de moment ha respost pels seus presumptes crims.
Orson Welles hauria gaudit amb aquesta història de ciutadans “Kane” clònics, com Robert Maxwell o Jeffrey Epstein. Ghislaine va ser un engranatge més, una peça clau, d’aquest paorós relat de misteri, sexe, poder i misèria humana.
Quant al vincle entre “Rosebud” i “Bud”, la resposta, a Movistar.
Orson Welles hauria gaudit amb aquesta història de ciutadans “Kane” clònics, com Robert Maxwell o Jeffrey Epstein Share on X
Loading ...
