La tragèdia de les residències de gent gran: ara tots defugen responsabilitats

En un principi va ser negat i els que es van atrevir a manifestar-se denunciant el fet van ser acusats d’exagerar, però ara és una evidència, fins i tot als jutjats, que la gent gran de les residències va rebre de les administracions públiques un tracte que oscil·la entre la desconsideració i la humanitat. Les dades que es van coneixent, cada vegada més engreixen aquesta bola de neu malgrat que continua imperant una certa ocultació, perquè cal recordar que no hi ha informació per part del Ministeri de Sanitat sobre el nombre de morts oficials a les residències.

El que més s’espavila intentant fugir d’estudi és el vicepresident, Pablo Iglesias. Ell és la màxima autoritat del govern en assistència social, i per tant en residències, però ara es limita a assenyalar que la responsabilitat és del ministre Illa i afirma que “les ordres les redactava sanitat, i la vicepresidència no tenia comandament únic”. Aquesta és una afirmació sense fonament, perquè la seva situació era la mateixa que la dels altres ministres. Cadascun d’ells era i és en l’estat d’alarma, el comandament únic de la seva àrea, i al mateix temps tots ells depenen del comandament únic global, que és el ministre de Sanitat. Per tant és clar que Iglesias és el primer responsable en l’àmbit de les residències, i en tot cas el que podria explicar és quines iniciatives va adoptar o quines propostes va fer que el ministeri de Sanitat no li permetés tirar endavant. En aquest supòsit sí que quedaria justificat el que ara queda com una mala excusa per a no assumir les responsabilitats del desastre.

La veritat és que Iglesias ha ignorat olímpicament les residències al llarg de tot el procés. No ha dut a terme cap iniciativa, no s’ha interessat per com resoldre els problemes generalitzats, perquè es produïen a tota Espanya, de manca d’assistència, d’abandonament a la seva sort. Precisament perquè ha estat, i en part continua sent, un problema generalitzat a tota Espanya, és pel que té sentit el comandament únic i una acció generalitzada i transversal a totes les autonomies, cosa que Iglesias no va fer. No és una dada menor que l’únic pla de contingència que va elaborar el govern no sorgís de la vicepresidència d’afers socials, sino del ministeri d’Igualtat que regeix Irene Montero i que estava centrat en la violència de gènere. Aquí sí que van demostrar preocupació i reacció ràpida, malgrat que no hi havia dades que posessin en relleu que estava succeint res d’especialment greu, que no afectés el comú de la població, a diferència de la gent gran.

Però no és només Pablo Iglesias qui fuig d’estudi, també ho fa la Generalitat de Catalunya de manera tan formal que és el mateix CatSalut qui nega que es desatenguessin els avis. Les seves declaracions estan plenes de doble llenguatge. Per exemple, es diu que “no hi va haver una instrucció administrativa per triar els pacients que podien ingressar als hospitals atenent a la seva edat” afirma Xènia Acebes, directora de l’Àrea d’Assistència del Servei Català de la Salut. Certament, no hi va haver cap instrucció administrativa, si com a tal s’entén un document signat per un responsable jeràrquic. Ja es van cuidar molt de no operar així, precisament perquè sabien que estaven actuant malament. Però sí que hi va haver instruccions verbals com manifesten una allau de responsables de residències en les seves peticions a CatSalut i les negatives que rebien.

Tot això està àmpliament documentat i va ser presentat per la presidenta de l’organització empresarial que agrupa les residències amb motiu de la seva compareixença al Congrés dels Diputats. Cinta Pascual, que és la presidenta del Cercle Empresarial d’Atenció a Persones, que agrupa a 1.800 centres, 200.000 places i 90.000 treballadors, va documentar el passat divendres en el Congrés dels Diputats amb un informe de 45 pàgines el que ella mateixa va resumir en un concepte: “ha estat un horror”. I en aquest horror hi participa d’una manera abundosa la Generalitat de Catalunya. La seva actuació va ser documentada en el text Recomanacions per suport a les decisions de limitació d’esforç terapèutic (LET) per a pacients amb sospita de Covid-19 i insuficiència respiratòria aguda (IRA) hipoxèmica que curiosament no anava signat per cap responsable del servei, sinó per una sèrie de persones especialistes en bioètica. En aquest document es donaven especificacions clares i concretes de com evitar que els malalts de les residències fossin traslladats als hospitals. Els testimonis del personal sanitari que van realitzar aquests serveis ratifiquen que aquestes eren les instruccions que seguien. Per si no n’hi hagués prou, l’esmentat document, com assenyalava la declaració d’e-Cristians d’una data tan primerenca com el 9 d’abril, també hi figuraven instruccions del tipus d’atenció que havien de rebre les persones en funció de l’edat, on s’establia que aquelles que tinguessin més de 75 anys només podien accedir a la mascareta d’oxigen però no als preuats respiradors que són l’últim recurs. Aquesta actuació del CatSalut concorda amb la baixa presència de malalts grans a les UCI malgrat que era molt nombrosa la seva presència als hospitals.

Més informacions sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS

 Loading ...