Compàs d’espera. Tothom pendent del camí que porta a l’aprovació definitiva i entrada en vigor del pla europeu de recuperació econòmica contra la pandèmia presentat per la Comissió Europea el 27 de maig. El pla necessita primer el vistiplau del Consell Europeu. Després haurà de passar les proves del Parlament Europeu i dels parlaments nacionals. El temps juga en contra de les necessitats de l’economia europea. Vista la gravetat de la crisi, convé que el procés d’aprovació s’acceleri el màxim possible. En les circumstàncies actuals, tres mesos poden marcar les diferències. Es calcula que el pla podrà adoptar-se el juliol i que els primers diners del fons començaran a arribar abans de finals d’any.
Mentrestant, a Brussel·les bullen els comentaris sobre el pas endavant que s’està a punt de donar.
Per començar, la UE necessitarà dues reunions del Consell Europeu, com a mínim, per aprovar el pla de recuperació econòmica i no pas una com estava previst. La primera tindrà lloc en forma virtual el 19 de juny i la segona es celebrarà el mes de juliol amb els caps d’estat i de govern dels estats membres de la UE reunits físicament, si és possible. Ateses les diferències que separen al grup dels quatre “frugals“ (Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia) i la resta, es considera indispensable que la reunió decisiva sigui presencial, com sempre a Brussel·les, cosa que ofereix unes possibilitats de negociació en passadissos i en forma bilateral que les videoconferències no permeten.
A la reunió del COREPER (Comitè de Representants Permanents o Ambaixadors dels estats membres davant de la UE) del 3 de juny, preparatòria d’ambdues cimeres, es varen tornar a posar de manifest les diferents posicions dels estats membres sobre el pla de recuperació. Una vegada més, els països “frugals“, liderats per Àustria i els Països Baixos, varen ser els que varen defensar amb més fermesa que el paquet financer s’ha de basar en crèdits de curta durada i no pas en transferències, i sempre amb una clara justificació de l’ús dels recursos. Alguns països, com Finlàndia, varen fer costat als “frugals”. Són països que han portat a terme polítiques pressupostàries ajustades a les seves disponibilitats recaptatòries, que no han estirat més el braç que la màniga i que disposen ara d’un ampli marge de despesa per reflotar les seves empreses amb ajuts monetaris puntuals de disposició immediata, cosa que malauradament no és el cas d’Espanya.
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, parla obertament de què Espanya es beneficiarà d’un nou “Pla Marshall“ i que arribaran uns 140.000 milions d’euros del fons de recuperació europeu. Des de Brussel·les, alguns no ho veuen exactament així. Pensen que el govern espanyol ho ven massa tot plegat com un regal. No s’ha de perdre de vista que la Facilitat de Recuperació i Resiliència (el primer pilar del pla que pot distribuir 310.000 milions en transferències i 250.000 milions en crèdits) té una condicionalitat específica: la presentació de plans de recuperació nacionals ben plantejats i creïbles que detallin les reformes i les inversions per impulsar de manera sostenible el creixement econòmic. Aquests plans tenen etapes i els recursos estan distribuïts en trams seguint la conclusió de les etapes, les reformes o els projectes d’inversió. La Comissió Europea comprovarà que els plans dels governs nacionals, com el que Espanya ha de presentar, estiguin en línia amb els desafiaments identificats en l’anomenat Semestre Europeu. I per descomptat, que condueixin a les transicions verda i digital que tenen un caràcter prioritari a la Comissió Von der Leyen. Si un estat membre no duu a terme les reformes compromeses, veurà denegat el seu accés al fons de recuperació. També es recorda que, a més, existeix una condicionalitat de caràcter general en el pressupost europeu.
Per altra banda, la clàusula general d’escapada dels controls de deute i dèficit dels estats membres de la UE, adoptada per la Comissió Europea al començament de la crisi, tard o aviat es desactivarà i aleshores es tornaran a aplicar les normes fiscals habituals: màxim d’un 60 per cent de deute i d’un 3 per cent de dèficit fiscal dels estats. Espanya supera àmpliament aquests límits i molt més encara des del començament de la pandèmia. A més, s’ha d’atendre encara a una negociació d’última hora difícil en el si del Consell Europeu sobre els fons a repartir. Alguns països no han vist amb bons ulls, per exemple, la intenció de suprimir la reforma laboral espanyola vigent o la introducció d’un ingrés mínim vital. Sobre aquest darrer, la mateixa Àngela Merkel pot tenir dificultats de fer-ho entendre als seus ciutadans, car ells no disposen d’un sistema semblant de renda mínima garantida.
Quan un estat membre presenti un pla nacional, haurà d’explicar com contribueix a aconseguir les prioritats en el Semestre Europeu, que és el mecanisme que supervisa les polítiques econòmiques de cada estat i servirà també per verificar la bona utilització de les partides del pla de recuperació econòmica. El procés començarà el mes d’abril de cada any. El Semestre Europeu té un calendari segons el qual els estats reben assessorament de la UE i posteriorment presenten els seus plans d’actuació (programes nacionals de reformes i programes d’estabilitat o convergència) per a la seva avaluació a escala comunitària. Una vegada avaluats aquests plans, els estats reben recomanacions per separat. La idea és que els estats facin bé els deures i que no es vegin en la necessitat de manllevar més diners. La Comissió Europea tindrà un paper de supervisor rigorós i les polítiques de rigor pressupostari tard o d’hora tornaran a exigir-se. El govern espanyol ha d’entendre que el pla europeu de recuperació econòmica ha de ser la guia de futur per a la modernització de l’economia espanyola i que els pressupostos del 2021 n’han de ser el primer capítol.
Al Parlament i a la Comissió no són poques les veus que diuen que el pla marcarà un punt d’inflexió en el procés d’integració europea i que ens trobem en ple “moment hamiltonià“. Aquest és el moment històric en què els Estats Units d’Amèrica varen deixar de ser una confederació d’estats per convertir-se en un estat federal.
També es parla molt del paper clau desenvolupat per Àngela Merkel en aquesta crisi, ben diferent del que va jugar a la crisi de l’euro. De campiona de l’austeritat i del dèficit zero, la cancellera ha passat a ser l’abanderada del deute comú europeu. S’alaba la seva valentia i el seu sentit de la història. La cancellera ha tingut el coratge d’acceptar finalment l’emissió de deute comú europeu. Això ha permès un avenç decisiu a les negociacions prèvies a la proposta de la Comissió Europea del 27 de maig. L’Alemanya d’Àngela Merkel és un dels països que millor han combatut la pandèmia, que són aquells en els que la majoria de ciutadans confien en els seus dirigents i en la seva tecnocràcia. Alemanya és un estat federal i la paraula federal deriva del llatí foedus, a la vegada un derivat de l’arrel indoeuropea bneidh, que vol dir precisament confiança. La figura de Merkel també s’ha enlairat a escala global. Fa pocs dies, ha tingut la valentia de rebutjar la invitació de Donald Trump a participar en una reunió del G-7 a Washington aquest mes de juny. El portaveu de la cancellera va despatxar l’assumpte amb aquestes lacòniques paraules: “En aquests moments, tenint en compte la situació general de la pandèmia, la cancellera no pot acceptar participar en persona ni anar a Washington“.
La crisi del coronavirus és vista a Brussel·les com un gran accelerador de la història. El que hauria passat en anys passarà en pocs mesos. La Covid-19 ha accelerat tendències existents, com la frenada de la hiperglobalització econòmica o la generalització de la digitalització i el teletreball. La transformació digital s’ha disparat en tots els sectors. La ciència i la tecnologia se situen al centre de la competitivitat i la seguretat mundial. Europa es queda endarrere davant l’empenta dels gegants tecnològics americans i asiàtics, i això preocupa. La UE ha de dedicar més recursos a la innovació i difusió tecnològica, a la investigació científica i al rellançament industrial per guanyar productivitat i ser més competitius, així com augmentar les inversions en el sector sanitari, davant de l’eventualitat de què es repeteixi una crisi sanitària com la que estem patint. La globalització econòmica continuarà endavant encara que el retrocés polític freni la globalització econòmica. S’aprecia que la rivalitat entre la Xina i Estats Units s’ha incrementat i que és necessari que la UE jugui el paper d’un veritable actor global en un escenari internacional ple d’incertesa.
Brussel·les observa amb preocupació la proliferació d’ajuts d’estat a les empreses, des que la Comissió Europea va relaxar les regles ad hoc per lluitar contra la pandèmia en els començaments de la crisi. Els països més forts són els que més ajuts han notificat a la Comissió. Alemanya se n’emporta aproximadament la meitat (un bilió d’euros, un 29 per cent del seu PIB), mentre a l’altre extrem s’hi troben països com Espanya, que fins ara ha notificat ajuts només per 27.000 milions d’euros, un 2,2, per cent del seu PIB. Això es considera que pot distorsionar el funcionament del mercat interior europeu.
També es comenta a Brussel·les que una de les clàusules no escrites del pla de recuperació europeu, elaborada per França i Alemanya, consisteix en la constatació de què, en un món cada vegada més polaritzat per la tensió entre els Estats Units i la Xina, les possibles fragmentacions d’estats nacionals no són benvingudes. França i Alemanya consideren que es necessita una UE ben cohesionada per fer front a les incerteses de l’escena internacional postcoronavirus.
Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS
En un món cada vegada més polaritzat per la tensió entre els Estats Units i la Xina, les possibles fragmentacions d’estats nacionals no són benvingudes Share on X
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,