Si l’examen del passat que us presentàvem a la notícia anterior explica la incapacitat governamental per adoptar mesures, tot i tenir consciència del problema, el futur dibuixa un perfil que necessàriament ens han de preocupar.
El govern espanyol té un assessor destacat, es tracta de Miguel Hernán, epidemiòleg per Harvard i convidat per formar part del grup d’experts que ha participat en el disseny de l’estudi de seroprevalença que s’està duent a terme. Aquest expert en unes recents declaracions a La Vanguardia, constatava el que aquest estudi fins ara ha posat de relleu: la baixa xifra de persones infectades, només el 5%, i l’elevat nombre de casos asimptomàtics, entre el 28 i el 33%.
Aquestes dues dades emmarquen el risc de rebrots: molta gent potencialment infectable i un elevat nombre de persones transmissores que no presenten símptomes. El doctor Hernán constata, per tant, el risc de rebrots, sobretot en espais tancats, i això fa pensar en un augment del risc a partir de la tardor, però també que es produeixin a mesura que s’avanci en el desconfinament. També considera que durant molts mesos el virus romandrà entre nosaltres. Situa el que són les prioritats necessàries. Una d’elles és la necessitat de l’ús de la mascareta i el distanciament físic. El primer qüestionament és que aquesta afirmació tècnica contrasta amb el fet que el seu ús no és obligatori, i això fa que es vegin nombroses persones que no les utilitzen, especialment entre els joves. I aquest és un punt al qual no s’atorga prou atenció.
La majoria dels contagis, casi tots pràcticament, tenen lloc en espais tancats. És pràcticament impossible anant pel carrer que un pugui rebre l’impacte de la càrrega vírica perillosa, però el que no es diu tant, és que la majoria de transmissions es duen a terme en el si de les llars. Aquest fet atorga una especial responsabilitat als joves, que en el nostre país romanen a la llar familiar fins a edats avançades. De fet, segons l’estudi, el perfil del portador és d’una persona jove o de mitjana edat, que és activa, que treballa i es desplaça.
Però junt amb les mascaretes i el distanciament físic, l’expert de Harvard detalla que es necessiten equips molt potents de rastreig. I aquí hi ha una de les grans fallides del nostre sistema. Els equips són molt petits.
Constatem-ho en el cas de Catalunya, que és un dels llocs en que desafortunadament la capacitat és menor. El panorama en aquesta CCAA no és encoratjador perquè presenta la xifra més elevada de morts en els últims 7 dies, així com la incidència acumulada més gran en els últims 14, expressada en casos per 100.000 habitants. Aquesta relació, la IA és del 33,89 en el nostre cas, mentre que la de Madrid es de 27,76. Malgrat aquesta situació a Catalunya només es disposa de 200 rastrejadors, quan la xifra mínima es considera que és de 20 d’aquests especialistes per a cada 100.000 habitants. Això significaria arribar als 1.500, més de 7 vegades els disponibles. Una magnitud que ni hi és ni s’espera.
Miguel Hernan també apunta la necessitat d’estar atents i intervenir a les xarxes de contagi. I això significa, junt amb els rastrejadors, una capacitat suficient de test PCR. Però el problema radica en que se’n fan pocs, els resultats triguen massa en obtenir-se, 3 dies, temps que es perd i en el que la Covid-19 s’estén. I a més els laboratoris de l’àrea metropolitana nord i sud estan quasi al límit de saturació de la seva capacitat d’anàlisi.
El tercer element important que assenyala a l’entrevista el doctor Hernán és la necessitat de disposar de bones capacitats en l’àmbit de l’assistència primària, però precisament els informes fets públics des del Ministeri de Sanitat, assenyalen que en el cas de Catalunya el procés de recuperació de la normalitat d’aquests centres és molt lent.
Que hi ha possibilitat de rebrots ho fa evident la sorpresa de Lleida que no era una àrea especialment problemàtica i el gran interrogant és què succeirà a partir de la setmana que ve a Barcelona i a la seva àrea metropolitana.
Disposar de mitjans rastrejadors, test de contagi, capacitat de l’assistència primària suficients és també decisiu per a la normalització econòmica. Perquè si no existeixen aquestes capacitats, la possibilitat de desenvolupar polítiques “fines“ és inexistent. Mentre que si se’n disposen es pot anar als microconfinaments, una família, una empresa, una illa de cases, un sector de la població, que no paralitzen el conjunt de l’activitat. Quan no és així, i els contaminadors i xarxes són poc clars, no queda altra solució que anar pel broc gros i procedir al confinament de grans àrees amb l’alteració econòmica que això significa.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS